Dels missatges radicals i les advertències en discursos, el recent pacte de Vox amb PP i Ciudadanos a Andalusia situa, de facto, el radicalisme de l’extrema dreta en el primer pla de la gestió pública a Espanya. De la paraula s’ha passat als fets. La situació provoca angoixa entre molta gent, perquè s’endevina una forta penetració d’aquest missatge en altres ciutats i comunitats espanyoles. També a Catalunya, i també a l’Anoia. Ja es coneix que en algunes ciutats de la comarca, com Igualada o Piera, Vox compta amb militants i una mínima -de moment- organització.
L’efecte dòmino que el malson de Vox pot posar en marxa després d’Andalusia no sembla difícil d’endevinar. L’onada global del populisme d’empaties primàries i mentides estructurals de Trump (i els seus emissaris a Europa) connecta amb la sensibilitat i les frustracions de bona part dels votants d’aquesta formació. Probablement referma la convicció que les culpes dels mals –els que siguin- tenen origen o bé forà o bé autonòmic -dels “catalans”, sobretot- o fins i tot democràtic, com ara el seu condemnable rebuig a les mesures de protecció a les dones maltractades.
El populisme de dretes, en l’específica versió espanyola, pot tenir una vessant tòxica que reconnectaria amb la pitjor història del segle XX. La complaença discreta de Ciudadanos i PP amb aquest discurs és torbadora i angoixosa però segurament, això esperem, només tàctica i transitòria.
El missatge anticatalanista, que augmentarà de forma imprevisible al mateix temps que s’emet per televisió en directe el judici als presos polítics, portarà un clima difícil de gestionar els propers mesos, amb eleccions municipals a la cantonada, i també autonòmiques a moltes comunitats espanyoles.
Cal denunciar i combatre tots els radicalismes, especialment el que menyspreen la democràcia. I fer-ho amb fermesa, sense por. Ens hi juguem molt.
