El passat 3 de maig va ser el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Potser l’efemèride podria passar sense pena ni glòria en un país amb una democràcia blindada, però hi ha evidències -massa darrerament- que no és aquest el cas ni d’Espanya, ni tampoc de Catalunya. Hi ha multitud d’analistes i de periodistes de renom que no dubten en afirmar que existeix un clar deteriorament de la llibertat de premsa i de les condicions per al lliure exercici del periodisme en el nostre país. No només per algunes “lleis mordassa” que poden provocar la detenció d’un periodista per fer la seva feina en una manifestació pública, per exemple, sinó, sobretot, per les actituds de determinats polítics o institucions. I això és encara més decebedor i perillós.
Rajoy va inaugurar l’era de les rodes de premsa amb “plasma”, però ara ja trobem vetos de partits polítics a periodistes i mitjans de comunicació, o rodes de premsa sense preguntes, i l’assenyalament de periodistes… Hi ha determinat “poder” que vol destruir la credibilitat de la ciutadania en el periodisme. Institucions que volen imposar la seva propaganda davant la llibertat d’un periodista quan informa. Polítics que s’atreveixen a donar lliçons de com s’ha de fer periodisme, quan, en la majoria dels casos, són incapaços ni de fer política…
Sense periodisme, només queda la propaganda, les relacions públiques, i la pròpia democràcia es va diluint, lentament. No ho permetrem.
El periodisme no és prescindible perquè té una funció de servei públic, com hem demostrat en aquest llarguíssim any de pandèmia.
Defensarem sempre el periodisme i la llibertat per damunt de tot. I darrere els “tics”, darrerament preocupants, d’alguns polítics -també en el món local- que recorden temps passats, ens mantindrem forts i decidits, com hem fet sempre des de 1982.
No ens trauran la nostra credibilitat. Mai.
