Molts ciutadans estan desencisats amb els polítics. Veuen com s’embolcallen amb banderes, fan promeses que no poden, ni volen complir i justifiquen cínicament actuacions inversemblants. Massa sovint obliden que hi són per un temps finit i que haurien d’estar subjectes a una mena de contracte amb la gent que els ha escollit i també amb els que no els ha votat. Massa sovint han fet de la política un ofici i les seves decisions no tenen en compte l’interès social, sinó la seva pervivència en un teixit inestable on s’han situat, on es guanyen la vida i on exerceixen el poder.
Democràcia no és només votar, sinó ser actiu socialment. Però la majoria, una vegada han dipositat la papereta i s’han constituït els governs, miren com treure profit de les amistats i els contactes, renunciant a cap altra interacció política. . Ja tenen representants i es volen dedicar a les seves activitats. Esperen que les autoritats constituïdes siguin accessibles i permeables a les seves necessitats. O quan menys que no els molestin massa i puguin viure tranquils.
Fer política, i sobretot, política local, és lluitar pel benestar dels teus veïns i veïnes, definir un model de ciutat, escoltar i decidir. Fer política municipal és anar als centres de poder a demanar/exigir recursos per tirar endavant els projectes que no caben en el pressupost que ells gestionen. Molts serveis, comunicacions i transport públic, no es poden impulsar des dels ajuntaments i, sovint, tampoc des dels partits polítics. Cal utilitzar les administracions i els plans que es desenvolupen a nivells superiors. Els alcaldes ho saben i es posicionen per estar “ben connectats” per obtenir les millores que volen per la seva població. Així fer política acaba sent un exercici per accedir a tots aquells indrets on es decideix el futur.
Massa dirigents van variant d’estratègia segons com bufa el vent o com canvien les circumstàncies. Saben que les promeses són interessades i fràgils, i les guardaran al calaix quan resulten incòmodes. Davant els reptes i l’horitzó personal/professional no sempre actuen amb els valors ètics, sinó amb una visió pragmàtica. El pragmatisme és part de l’exercici del poder. Però fer política no hauria de ser viure de la política. Ni utilitzar posicions de privilegi per gaudir de millors retribucions, ni per poder oferir/gaudir de més càrrecs de confiança. I això es fa i se n’abusa. I dir que si “no ho fem nosaltres, altres ho faran”, no és la millor alternativa.
