L’ametller florit

Des de la finestra de l’habitació veig un ametller que destaca en primer terme contra el fons del poble que li fa de decorat. No és un ametller com els altres; te unes característiques especials. Sempre ha estat allí, al peu del camí, solitari al marge d’un camp que havia estat cultivat i ara espera que algun dia tornin les vaques grasses. Probablement una maquinota sense escrúpols s’emportarà l’ametller per “urbanitzar” el terreny. Però de moment, aguanta els anys amb sàvia paciència, sense presses, sempre fidel als cicles de la natura.

No he vist mai ningú que l’esporgués ni que en collís els fruits. Només nosaltres, de petits, ens hi acostàvem després d’ajudar el pare en les feines del camp i ens omplíem les butxaques d’ametllons. L’observo en la seva florida rica i plena, gairebé cobert per les humils flors blanques i rosa que li donen l’aspecte de núvia agençada per a la gran festa de la primavera. Sens dubte la seva missió no és productiva. Sembla que hi és per anunciar abans que els seus companys i de manera solemne el retorn a la vida després de les dures jornades d’hivern. Potser per això les seves flors, humils i fràgils, han resistit fins i tot les ventades d’aquests darrers dies. Només han deixat una catifa blanca i perfumada al terra, mentre a les branques comencen a apuntar els primers brots de la nova vida que comença.

La silueta d’aquest ametller, solitari i immens enmig del camp, em fa pensar en un vaixell de vela enmig del mar; però sé que no pot ser així. L’arbre forma part del paisatge dur i aspre de la Segarra i, com els seus habitants, està profundament arrelat a la terra. Forma part d’un entorn que no ha variat durant segles. Els marges de pedra seca perdrien bona part del seu encant sense els ametllers que s’hi arrapen amb força i fins i tot arriben a esbotzar-los.

Entrar en la bellesa d’aquests paratges secs i solitaris, feréstecs a vegades, és una experiència excepcional. Sentir el vent que bufa sense aturador durant tota la nit o veure tot el cromatisme d’una posta de sol d’hivern només pot donar-se en indrets on el cel és com de cristall. Des dels petits turons on s’arreceren les cases, coronats pel castell i l’església, la vista es perd en l’horitzó. Aquesta terra no tindria sentit sense les marjades on els ametllers emmarquen com en un quadre tots els colors del verd dels cereals que ja apunten. Més endavant, les roselles els tenyiran de vermell i la ginesta i l’argelaga hi posaran un toc groguenc com si d’una paleta de pintor es tractés.

Però ara és l’ametller immòbil, en aparença indiferent, el qui calma les nostres ànsies i ens mostra en silenci la seva bellesa sense pretensions, però amb l’anunci d’una nova vida que comença. Ell ens dóna l’esperança d’un futur que ens permeti assolir una pau interior i exterior per conviure amb els altres i gaudir sempre de l’espectacle –sempre igual i sempre diferent– del món que ens envolta.

Josep M. Carreras