Veiem com els pressupostos de les Administracions Públiques queden desfasats ja en el moment de confegir-los. Hem passat del “Som sis milions” a entreveure, en poc temps, els “deu milions”. I això en una de les societats amb els índexs de natalitat més baixos del món. Es fa difícil atendre a totes les necessitats. Ja no hi ha una piràmide d’edat, sinó que la gràfica s’assembla més a una baldufa. La carga impositiva es fa feixuga i les necessitats de recursos augmenten. Hi ha sectors que, per molts diners que s’hi dediquin, sempre seran insuficients i que són la base de l’Estat del Benestar.
L’actual model social està en qüestió. En l’àmbit de la salut, cada dia hi ha més avenços, més esperança de vida i més nouvinguts, que sovint arriben en situació molt precària. Falta personal sanitari, que s’haurien de retribuir de manera adequada i també és difícil seguir el ritme d’inversió en aparells i centres. En educació, l’informe Pisa ha posat damunt la taula un dèficit de qualitat educativa. Hi ha manca de efectius, d’excés d’alumnes per classe i d’altres variables com la utilització del mòbil i de la influència de les xarxes socials. Els pedagogs, parlen de treballar per projectes, de la rebaixa d’exigència i de no qualificar, però això requereix una atenció gairebé personalitzada, si es vol una escola inclusiva. Molts dels que arriben a als centres no tenen els coneixements de base per seguir els cursos on els posen. Alguns tenen necessitats especials, problemes de llenguatge, grans diferencies culturals, de formació prèvia i també amb profundes mancances econòmiques, que l’escola no pot compensar.
També cal destinar recursos als funcionaris, per fer rutllar les altres estructures de l’estat, siguin administratius, policies, bombers, jutges i experts especialitzats en matèries diverses. Inversions en infraestructures i ara també exigències en defensa davant els riscos internacionals. Tot s’ha convertit en un desafiament per la selecció d’objectius per a mantenir als estàndards que es demanen. La ciutadania vol respostes, perquè també ha de resoldre els problemes que li planteja la vida, com aconseguir els ingressos per desenvolupar-se, una feina, una retribució adequada, habitatge digne, transport i també com gaudir dels serveis que li corresponen, sabent que hauran de mantenir-los amb els seus impostos.
Tothom té drets, però també deures. Fins i tot les coses més simples poden deixar de funcionar i anar a pitjor. Depèn de tothom que la societat vagi millorant, utilitzant els recursos que té al seu abast. Si es vol una contribució eficient, cal clarificar l’estratègia d’on es vol anar i com fer-ho, tot comptant que hi hauran nous elements disruptius, com la sequera, el canvi climàtic, els conflictes armats i les demandes europees per fer pressupostos equilibrats, que exigeixen reduir l’endeutament permanent. I això fa mandra als governants que prefereixen seguir instal·lats en allò de que tot va bé, però hauria de ser una exigència ciutadana, perquè l’estat del benestar ja no és altra cosa que una necessitat universal a mantenir.
