La transformació tecnològica sempre ha produït vertigen quant a les seves conseqüències sobre l’ocupació. Històricament, això ha estat sempre així. La mecanització, l’electrificació, la informàtica i ara la digitalització i la robòtica, han alimentat i alimenten debats sobre les conseqüències que poden tenir en l’increment de la desocupació.
El cert és que, rere els períodes de transició on les tecnologies han produït importants taxes de desocupació, sempre s’han acabat restablint els nivells d’ocupació. I això és així perquè el progrés tecnològic sempre acaba generant noves oportunitats, que es tradueixen en inversions i ocupació.
L’efecte més directe de la digitalització i la robòtica és la millora de la qualificació dels llocs de treball d’aquells que sobreviuen a la seva implantació. La reducció de tasques repetitives i la mecanització de les manufactures provoquen la millora de la feina en els que es queden i la pèrdua d’aquesta en els que han estat substituïts per un “robot”.
Certament, els primers que perden la feina són aquells que tenen un nivell de qualificació més baix, els que tenen feines més repetitives i més fàcilment mecanitzables. Però les noves feines que es generaran no podran ser cobertes pels mateixos que l’han perdut. En tot cas, es podran incorporar de nou al mercat laboral si abans han adquirit un cert nivell de qualificació, que els permeti una rotació en el treball per fer-se càrrec del que serà denou l’escalafó més baix de l’ocupació, que s’haurà vist qualificat pel progrés aportat per la tecnologia.
Però en la nova era que engeguem, més sostenible, amb menys creixement, l’ocupació es generarà més tímidament i difícilment compensarà la desocupació que s’haurà generat.
Així doncs, sembla que la fórmula per generar ocupació en la nova etapa que viurem, serà la de treballar menys hores. Quelcom semblant al que va passar a principis del segle XX, quan Henry Ford, perquè les seves factories fossin més atractives per als seus empleats, va instaurar la setmana laboral de 5 dies i caps de setmana lliures. Ara potser tocarà treballar només 4 dies a la setmana i tenir un cap de setmana de 3 dies. De fet, hi ha estudis que equiparen una jornada laboral de 1970 amb l’equivalent actual de 1.5 hores de treball. Això implicaria increments de productivitat per sobre del 500% en els darrers 50 anys, que sembla podrien permetre retallar la setmana laboral, doncs no cal treballar tant per fer la feina.
Però ull, que tot i els alts nivells d’atur, les empreses no troben persones per ocupar les seves vacants. Això dona idea que el procés de qualificació de les persones que perden l’ocupació no s’està fent, com a mínim en el sentit que es necessita, i ens alerta sobre les persones que encara s’han d’incorporar al món del treball i que potser molts d’ells no tenen la formació que aquest està exigint.
En definitiva, el nou món del treball és molt més exigent en coneixement. Cal preparar fins i tot als que no es volen preparar. Sembla que distribuir més bé la feina i treballar 4 dies a la setmana és una bona via, però, això sí, sembla difícil que treballant menys es pugui guanyar el mateix. El futur, d’una forma o d’un altre, ens exigeix sacrificis.
