Som fràgils. Ho hem vist al llarg de la història, del pas del temps, recentment arran de la covid-19 i ho som sempre que el nostre entorn crema. Ho hem vist, viscut i patit de primera mà amb el que ens envolta i on l’esforç de molts mesos i anys s’ensorra, en un tancar i obrir d’ulls, amb les flames d’un foc golafre i infame que han cruspit tot el que s’ha trobat pel mig, sense pietat, arrasant l’esforç de pagesos i ramaders, animals, boscos, arbres, patrimoni… Vida.
Les guspires i les flames han cremat bona part del nostre país i ens deixen com a reminiscència un passat que ja no tornarà i ens fa molt mal veure-ho. Tardarem a recuperar-ho de la mateixa manera que ho havíem vist fins ara. Aquests dies no he parat de pensar en l’avi que mai més tornarà a veure tal com recordava la Serra de Queralt-Miralles, el castell de Queralt, el seu poble natal de Bellprat i tots els boscos i camps de la zona que l’acompanyen- quan estima incansablement la terra als seus 85 anys. Ara només ens queden els arbres i camps cremats, ennegrits per una cendra que ho ha engolit i cobert i espero, que tot això ens faci pensar.
Aquests dies, les flames transporten una barreja de sentiments: de ràbia, de frustració, de tristor, de pena, d’impotència a tots nosaltres: hem patit pels nostres familiars, amics i coneguts de Tous, Miralles, Bellprat, Pontils, Les Piles i Santa Coloma. Però també d’orgull: mai agrairem prou la tenacitat, la valentia i l’esforç dels bombers, dels adfs, dels agents rurals, dels voluntaris, de Protecció Civil, de la Creu Roja, dels veïns i veïnes.. i dels pagesos.
La pagesia sempre hi és: estimant, treballant i defensant la nostra terra i una vegada més, ens ho han demostrat. Una d’aquestes mostres va ser quan els tractors van llaurar per fer de tallafocs naturals. Un exemple de solidaritat, de defensa de tot això que ens fa ser qui som. Van llaurar esperança per a un present i un futur, que tot i que paisatgísticament no serà igual que abans, esperem que la propera collita sigui pròspera en el sentit de la responsabilitat de tots i totes. Però per desgràcia, quasi sempre valorem les coses quan ja és massa tard. Està molt bé tota aquesta onada de missatges, piulades de solidaritat que hi ha hagut aquests dies, honorant tota la feina de la pagesia i la ramaderia, però desitjo que això no s’esvaeixi com el fum. Suposo que quan ens arravaten d’una forma tan injusta tot allò que ens representa i ens identifica, ens fa mal. Molt mal. Però no és suficient: totes aquestes paraules les hem de fer nostres i convertir-les en actes de sentit comú, seny i responsabilitat. La terra ens ha donat, una vegada més, un altre crit d’alerta i també, una oportunitat. No la deixem escapar: ni nosaltres, ni els qui ho gestionen. La situació és i seguirà sent insostenible: No sé quants més incendis calen perquè es vegi que no es pot seguir així; alguna cosa no va bé quan l’estiu és sinònim d’incendis. Cal una gestió forestal de veritat, d’una vegada per totes i recordar que els incendis s’apaguen a l’hivern.
Hi ha la sensació d’abandonament de la zona rural, d’uns sectors i uns territoris que potser, no els escolten suficient i ja n’hi ha prou. És hora que es facin polítiques valentes, que d’una vegada per totes es treballi la resta de l’any en la prevenció, en la neteja de boscos, en el suport real a la pagesia i aposta i vetlla pel consum de proximitat i en la defensa i projecció d’un nou model. La terra ens ho demana i tot això afloreix per dos grans problemes que s’hi ha de fer front d’una vegada per totes: l’emergència climàtica i el despoblament rural.
Felicito la bona cobertura que han fet alguns mitjans de comunicació. La funció del periodisme és aquesta: explicar les coses a la ciutadania. Alguns han fet cas a la seva funció de servei públic. D’altres, no hi han sigut, desconec perquè no han volgut ser-hi. Però mai, mai ens oblidem del periodisme que ens abandera: el local. Hi era, hi és i seguirà sent, informant-nos a cadascun de nosaltres, si sempre tots nosaltres el tenim com a referència.
Escrivia Mercè Rodoreda que les coses importants són les que no ho semblen. I quanta raó. Aquests dies, aquestes paraules han pres més sentit que mai. No perdem mai el focus de la proximitat en cap aspecte de la nostra vida. I que tot això, mai més es torni a repetir. Perquè ens hi va la terra, el nostre medi, el nostre patrimoni i la nostra vida.
A aquells que ens anomenen la Catalunya profunda, dir-vos que la Catalunya rural no és només una postal. És una forma de vida i de viure per a moltes persones.
