La Magdalena del Bruc – Jordi Puiggròs

La nevada de dimecres ens ha deixat escenes de tot tipus. Els mitjans de comunicació ens encarreguem de difondre-les, però les xarxes socials han estat, una vegada més, les líders de posar en comú moltíssima informació. Avui és molt fàcil transmetre en temps real text, so i imatges que ens permeten a tots estar a l’aiguait del què passa en el nostre voltant. La nevada ha estat una magnífica oportunitat per posar-ho en pràctica. I ha donat molt bon resultat. A alguns però, que els agrada estar pendents tot el dia del mòbil, com si no existís res més en aquest món, no els va servir de res… En el fons, no el saben fer servir.
A l’Anoia molta gent marxa a treballar a Barcelona. Quan va començar a nevar poc després de les sis, Twitter va començar a omplir-se d’imatges, la majoria encara fosques per l’hora… Molts estàvem informats. Sàbiem des del dia abans què podia passar per les previsions meteorològiques. El telèfon mòbil de tothom treia fum només engegar-lo, els watsapp’s es multiplicaven… Però no tothom va saber estar a l’altura.
I n’hi ha que van donar exemple.
La Magdalena Cristache va sortir de casa seva, a Esparreguera, per anar a treballar a l’Hotel Bruc, on coordina tota la logística dels casaments que s’hi celebren. A mig pujar, va quedar-se clavada a l’autovia. Va decidir deixar el cotxe a la cuneta, amb els quatre intermitents d’emergència, i va enfilar cap amunt, a peu, en plena nevada. S’havia d’anar a treballar, fos com fos. La cafeteria se li va omplir de gent, la majoria camioners que treien foc, indignats amb la situació, i també alguns conductors resignats. Algú s’ho prenia a broma. D’altres miraven de treure-li el punt positiu. La Magdalena i d’altres quatre companys que viuen a la vora van trucar la resta de treballadors per evitar-los el sofriment i el perill de pujar la collada. I en aquestes que van posar-se a treballar els menús per donar de menjar a qui volgués. Cinc plats per triar de primer, cinc de segon. I postres. Com si res. La Magdalena va tenir temps de respondre les preguntes de Jordi Basté, a RAC1. Després a TV3, i fins i tot a la tarda amb Toni Clapés. La dona, immigrant, mentre se sentia de fons algú que ja li atorgava la medalla el Mèrit del Treball, reclamava una màquina llevaneus. Al Bruc no n’hi havia ni una… No tothom va poder arribar al lloc de treballar, com ella.
Certament, vivim en un país on criticar és l’esport de moda. Tothom culpa però ningú no vol que el culpin. Tothom és molt solidari i participatiu, però segons com, som molt egoistes i egocèntrics. La culpa sempre és de l’altre.
Algú la va ben espifiar per no tenir a punt una màquina llevaneus al Bruc. Hi havia de ser, i des del primer moment. I algú hauria d’haver evitat que els camions circulessin. Això és culpa de l’administració. Evident. Van fallar en això i s’hauria d’evitar que es repetís.
Però vivim a Catalunya, no a Finlàndia. No es destinen els mateixos recursos públics per la neu, però tampoc nosaltres destinem els nostres a tenir els millors pneumàtics hivernals, ni molts a portar cadenes al cotxe. Ni nevant. I la majoria no saben ni posar-les, donat el cas. Malgrat tot, s’atreveixen a sortir a la carretera, sense estar preparats. En un dia així, això és sinònim de problemes. D’acabar fent nosa. Llavors som capaços d’estar-nos tota l’estona criticant a les xarxes socials, mòbil en mà. Però incapaços d’haver-ne tret utilitat una estona abans, aprofitant la informació, essent previsors i quedant-nos a casa. No, això no. Jo vaig tirant, i si algú es fot i no pot arribar a la feina, que es foti com jo, sigui administratiu, escombriaire, funcionari, professor o metge. Que es foti, que jo també tinc drets. I, si cal, deixo el cotxe aturat al mig de l’autovia, tancat amb clau.
Això va passar.
Doncs jo em quedo amb la Magdalena. Amb el seu esperit crític, amb els seus drets, però amb la seva responsabilitat, i les seves obligacions. Amb el seu sentit comú.
Fotem-nos-ho mirar. No anem bé.
@Jordipuiggros67