Akragas, l’Agrigento dels romans, va ser una ciutat l’origen de la qual es remunta a mitjan segle VI a. d. Crist; veient els seus primers assentaments per part de colons grecs procedents de Rodes i de Creta. Després d’uns perllongats episodis de declarada hostilitat entre diferents pretendents del seu govern, la ciutat va aconseguir un important increment demogràfic i va arribar a estendre el seu punt d’influència sobre els confins dels territoris veïns; esdevenint una de les urbs més grans de la Mediterrània que, insòlitament, va veure el despertar d’un dels primers governs democràtics, inspirat en una constitució ideada per Empèdocles, el seu fill més il·lustre.
Al decurs d’un respectable període Akragas va gaudir d’un extraordinari progrés econòmic a mercè de l’explotació d’un territori força generós i fèrtil, amb importants trànsits comercials. En el marc d’aquesta seqüència temporal, la ciutat va ser embellida per uns colossals monuments i uns fastuosos edificis públics, alguns dels quals -malgrat afectacions bèl·liques i inclemències del temps- han arribat fins als nostres dies.
Seguidament, pressions de diferents exèrcits (cartaginesos, per exemple), amb interessos a la Mediterrània, van portar Akragas a cicles d’un mal viure i de puntuals ressorgiments fins a caure, a l’any 210, definitivament sota el poder de l’Imperi Romà. A partir d’aquí, ja anomenada Agrigento, de la mateixa manera que altres ciutats sicilianes, va patir la sort i les vicissituds polítiques d’una longeva ocupació bizantina, etapa en què va passar a ser coneguda com a Girgenti. Immediatament després, els seus destins van ser els mateixos que els de la història de l’Illa de Sicília, fins al moment de la Unificació de la Itàlia garibaldina de 1860.
Agrigento, a la costa sud de l’Illa de Sicília, és un dels enclavaments amb més història d’Itàlia; àdhuc una destinació que et proposa de descobrir, al teu aire, un dels seus reclams més grans: La Vall dels Temples. Això és, un espectacular emplaçament on les civilitzacions grega i romana van arribar a assolir la seva màxima esplendor; i que als nostres dies constitueix un dels llocs arqueològics més importants i més grans del món, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, l’any 1997.
Aquí, en aquest complex, d’antuvi i d’un cop d’ull, el que et resulten sorprenents són les meravelloses tonalitats daurades d’una infinitud de velles arquitectures i ruïnes que, per cert, parlen de l’immens registre històric de l’antiga Grècia, amb els seus imponents temples dòrics; les àgores i les necròpolis paganes i les cristianes, així com les xarxes d’aqüeducte subterranis, etc.; al cap i a la fi, un dilatat aparador que exigeix una mirada atenta.
Tanmateix, de tots els temples que es troben a La Vall dels Temples, apunten a ser del tot inexcusables i per la seva transcendència, de primer, el Temple de la Concòrdia. Aquest és l’únic que roman gairebé sencer. Es tracta d’un tresor de la construcció de l’època daurada que s’ha perpetuat magníficament a través dels segles, mostrant un dels semblants més perfectes i harmoniosos d’aquell art dòric que vesteix bona part de Sicília i el territori que fou la Magna Grècia. Si bé a nivell estructural estava construït amb pedra calcària, amb un revestiment amb tot luxe de detalls ornamentals (uns estucs policromats inapreciables), tant les columnes com als espais interiors, juntament amb la seva escalinata, segueixen suggerint-te aquella opulenta elegància d’un edifici solemne. Realment, tot el conjunt -des de la pronaos fins al seu interior- et permet de recrear-te en l’imaginari del que havia estat un dels santuaris més grans de l’antiguitat, de qui -per cert- es desconeix la divinitat a qui va ser dedicat.
Seguint l’admirable passeig arqueològic, una altra parada obligatòria és el Temple d’Hèrcules; considerat com a un dels més antics dels temples, situat a uns passos de l’antiga porta principal del recinte o Porta Àuria, amb unes vuit columnes que encara li regalen, entre tanta nuesa estructural, un aspecte aclaparador.
Després, el Temple de Zeus, sense columnes esveltes, amb estàtues aparentment adormides, va ser dissenyat amb l’objectiu que fos un dels edificis més grans de l’arquitectura grega; emperò mai no va veure la seva definitiva consolidació com a temple.
El temple d’Hera, esposa i germana de Zeus al Panteó olímpic de la mitologia grega, aquí va ser un dels edificis que va patir més destruccions fins a ser reparat al segle I abans de Crist, conservant actualment una bona secció de les columnes originals d’aquella centúria.
Amb tot, endemés d’aquest suggeridor panorama inesgotable d’edificis de culte a les divinitats de la mitologia clàssica, a l’entorn dels atractius d’una vall que, en el fons, no és una vall; val molt la pena de visitar el centre històric d’Agrigento, on t’esperen altres empremtes del seu gloriós passat i les singulars obres mestres del seu Museu. Així, esglésies summament pulcres, places, edificis antics, patis interiors, carrers estrets i costeruts, et presenten una ciutat amb un sensacional llegat medieval i múltiples marques de diverses cultures.
Això i molt més, la ciutat -a una distància- mira cap al sud, enmig d’un extens tapis de sorra blanca, per a abraçar-se a una mar blava que es desdibuixa en un grapat de quilòmetres tot amagant-se entre les abruptes siluetes d’uns formidables penya-segats; un fantàstic paradís costaner que traspua l’èxtasiant atmosfera de la Mediterrània, bo i delectant la passió de qualsevol senderista.
Per prendre’n nota! Agrigento ha estat proclamada Capital Italiana de la Cultura per al 2025.
