Amb algun dels noms més significats de l’elenc de l’actual cinema català, d’entre els quals: Elena Martín, Nora Navas, Àlex Monner, Bruna Cusí, Pablo Derqui o Julio Manrique; la nova pel·lícula de Sílvia Quer, juntament amb la productora Miriam Porter i les coguionistes Montse Ganges i Ana Sanz Magallón (pseudònim de Margarita Melgar), “La dona del segle”, estrenada amb motiu del 8 de març a la televisió pública catalana, apunta ser un altre film d’explícita proclama i destinat al gran públic que tracta sobre aquelles dones combatives i reivindicatives dels seus drets; una obra susceptible d’adscriure’s en la història d’un cinema de potent revelació feminista.
Això és, “La dona del segle” és un relat entre verídic i quimèric que compta, en tant que projecte televisiu, amb la col·laboració de RTVE. La pel·lícula es planteja com un reconeixement a aquelles dones majoritàriament anònimes que van ser les autèntiques protagonistes d’una incipient metamorfosi en el despertar i la revolució del pensament femení de principis del XX.
Un retrat realista i viu d’un aparador d’obreres sindicalistes de diferents procedències socials al costat de dones empresàries i altres religioses ens apropa a un personatge imaginari, la Consol Deulofeu, la qual pas a pas va introduint-se en una Barcelona de bullícia i agitació, des d’una ferma aposta de convertir-se -no sense sobreposar-se a diversos infortunis, atesos els prejudicis a la seva ascendència gitana- en l’autèntica autora del seu propi avenir; una consecució que no es verifica eficaçment fins a partir del 1919.
El fil argumental pren com a punt de partida el centre d’interès que suposava l’edèn de la moda i de l’ostentació burgesa que van ser els Magatzems “El Siglo” de la Rambla barcelonina. Això és, corria l’any 1919 quan l’atrevida i polèmica obra -representada per personatges femenins de contextos marginals- d’Isidre Nonell era exposada en aquest luxós centre comercial. I, és en aquest acte quan, arran d’un equívoc, entra en escena la Consol Deulofeu; una de les dependentes que res no té a veure amb la condició benestant de totes les treballadores d’aquest establiment. Ella no és ni més ni menys que una nena òrfena que s’ha criat a la Casa de la Caritat, de la qual destí no anava més enllà de ser una mainadera o assistenta domèstica; i, si bé l’empresària descobreix els seus orígens, la Consol aconsegueix una documentació falsa que li permet ser admesa definitivament a les galeries.
En un altre sentit, atenent a una meticulosa i molt retratista ambientació, la pel·lícula aconsegueix una perfecta narració no només de la pròpia Casa de la Caritat, sinó també dels baixos fons i de la pobresa de la Barcelona de principis de segle, tot emmarcat en l’àmbit de les lluites sindicals del moment amb la inclusió de la mateixa vaga de la Canadenca; endemés de l’escenari de profusió que ressuscita detalladament aquell palau de la moda i l’opulència que van ser els Magatzems “El Siglo”. Emperò, si alguna cosa es presenta amb tot luxe de detalls és l’atmosfera de treball que modelava les interioritats dels tallers de costura, magníficament descrits per primeríssims plans.
Òbviament, en relació a la seva temàtica, “La dona del segle” presenta un recorregut de la lluita de les dones per les seves llibertats des de l’esfera dels primers moviments feministes; un escenari en el qual les reivindicacions socials i la qüestió obrera ja van a ser els grans titulars de la premsa del moment.
Produïda per Distinto Films, “La dona del segle”, 2018, premiada a l’última edició del ZoomFestival és una coproducció amb TV3, RTVE, Voramar Films i À Punt Mèdia, i amb el suport del Departament de Cultura.
