En els anys d’universitat, vaig assistir a les classes que impartia el professor Antoni Jutglar sobre l’evolució històrica d’Occident. Segons ell, en tota la història de la humanitat només hi havia hagut dues autèntiques revolucions, les que han fet canviar els paràmetres de les relacions socials. La primera revolució –deia– va ser la del Neolític, el pas d’una societat depredadora – de caçadors– a una de productora d’agricultors i ramaders. El cultiu de les terres va comportar l’establiment en ciutats fixes i aquestes varen originar les classes socials i amb elles l’aparició del poder, que comportava, d’una banda, l’explotació de l’home per l’home i per l’altra, la pèrdua total de llibertat: l’esclavitud.
Aquest sistema es va mantenir durant molts segles. En realitat no es va subvertir fins que la Revolució Francesa va proclamar uns principis tan “revolucionaris” com la Llibertat, Igualtat i Fraternitat, recollits després en la declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Aquí rau la base de la democràcia; i la democràcia és, al seu torn, condició “sine qua non” per a la convivència pacífica en la societat. No vol dir això que s’apliquessin immediatament i arreu, però almenys marcaven el camí perquè les persones recuperessin la dignitat perduda. En ells es basaven la majoria de movimernts socials dels segles XIX i XX.
Però de la mateixa manera que durant molts anys es va avançar en el reconeixement dels drets humans, també hi ha hagut períodes de retrocés, especialment en les dictadures del segle XX que desembocaren en la Segona Guerra Mundial. Després d’aquella tragèdia, que va provocar centenars de milions de morts, els organismes internacionals es proposaren que mai més es pogués repetir un fet així. Aquests propòsits varen ser recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada solemnement per l’ONU el 1948.
Josep M. Carreras
