La cursa segueix – Miquel Saumell

La combinació del discurs repetitiu de la por amb les amenaces provinents de l’Estat va experimentar diumenge una contundent derrota electoral a les urnes. Aquesta campanya electoral ha estat molt més llarga que les dues setmanes de la campanya oficial i, de fet, tot i haver-se celebrat ja les eleccions, aquesta encara continua. En aquests mesos, però, les opcions unionistes no han estat capaces d’oferir res de positiu als catalans. Res. L’argumentació unionista ha estat centrada exclusivament en transmetre als catalans por i amenaces, però els resultats electorals demostren que aquesta estratègia no els ha funcionat. La conseqüència és que si fins ara teníem un Parlament clarament favorable al dret a decidir, una expressió que es pot prestar a interpretacions equívoques, ara tindrem un Parlament clarament independentista. Aquesta és la gran diferència.
En aquesta llarga campanya l’unionisme ha estat representat pels partits polítics d’àmbit estatal, el Govern espanyol i els seus apèndixs, el Tribunal Constitucional, la Junta Electoral, l’Exèrcit, l’Agència Tributària, els dirigents esportius, la premsa de paper i també la digital, les ràdios i les teles, la majoria dels anomenats intel·lectuals espanyols, determinats portaveus i traductors de la Unió Europea, la Conferència Episcopal, les organitzacions patronals i sindicals, dirigents estrangers com Cameron, Merkel, Obama i companyia, els quals han dit unes vaguetats a canvi de vés a saber què, els amos d’algunes grans empreses que han intentat condicionar el vot dels seus treballadors com si encara fóssim al segle XIX, i les espectaculars campanyes publicitàries d’entitats fantasma com la Societat Civil Catalana i Empresaris de Catalunya, que no està clar qui tenen al darrere que els financi amb tanta generositat; aquest seria un bon tema d’investigació per a una tesi doctoral.
Que les opcions independentistes hagin guanyat les eleccions amb tanta contundència només demostra que la raó de la força bruta representada per la por i les amenaces no ha estat suficient per imposar-se a la força de la raó democràtica i ben argumentada amb optimisme. Ara els perdedors objectaran els vots, els percentatges i tot el que se’ls acudeixi. Alguns fins i tot tindran la gosadia de dir que s’han de comptar vots i no escons. L’exigència, però, perd qualsevol validesa quan aquests són els mateixos que no ens han deixat comptar els vots mitjançant un referèndum tal com des de Catalunya s’ha demanat amb insistència. La cursa segueix.
@miquelsaumell