El comportament que dona tranquil·litat i seguretat en diem confiança. És molt necessària avui, en l’era digital, quan es pot accedir a una oferta pràcticament iŀlimitada de productes i serveis, en un entorn de teòrica transparència, sotmès a l’escrutini permanent del mercat, dels mitjans, de les xarxes i dels usuaris. La disponibilitat d’una oferta que supera les barreres de l’espai i del temps, fa que sigui un factor clau en la relació proveïdor-client.
Hom espera que les marques i els productes que s’ofereixen, en una foto i emparats en una marca, siguin iguals a aquells que estem habituats a comprar en altres canals. I com en qualsevol relació mercantil, cal sentir-se ben servit i no ser enganyat. La confiança es fonamenta en el sentiment que es genera en el moment que els altres es posicionen respecte de decisions que s’han de prendre. Creiem o rebutgem el que ens presenten, no per la materialitat del que veiem o sentim, si no per les reaccions que es generen al nostre interior i solen ser més emotives que cerebrals.
No és fàcil ser coherent entre el que es diu i el que realment es fa. A vegades els imponderables afecten les decisions que s’han de prendre i acaben decidint-se coses que no estaven previstes. Els camins de la vida rarament són rectes i, malgrat avançar en la direcció adequada, s’han de fer tombs i retombs per resoldre els entrebancs que presenta el camí. Poques són les decisions que condicionen una vida, però n’hi ha. Quan es prenen potser no se n’és prou conscient i es considerin tan intranscendents com tantes altres, però aviat es veurà que no era una corba més, sinó un canvi d’agulla que condueix el tren a paratges desconeguts.
Sempre s’ha d’intentar mantenir el propi criteri i llibertat de decisió. Al final cadascú viu la seva vida, plena d’encerts i errades. I és la consistència, la seriositat, la perseverança i els valors els que acaben configurant què som, el que podem ser i què es projecta als altres. Aquesta és “la marca” que identifica a cadascú, siguin persones físiques o jurídiques o grups socials. I aquest conjunt d’intangibles determinen la confiança que mereixem i també la que donem a qui ens envolta.
I no només en el món econòmic. La seva pèrdua afecta els mitjans de comunicació quan els oients, lectors i seguidors els veuen tendenciosos i plegats als interessos dels poders o dels anunciants. També els bancs, que no van aprendre res de la crisi del 2008 i només fan canvis en detriment dels seus clients. O els tribunals per la seva manca de mitjans i politització i ja no diguem, dels polítics que basen bona part dels seus arguments en sembrar la desconfiança envers els seus adversaris i a fer promeses electorals que no pensen complir, tot esperant que els donin més vots per arrapar-se o aconseguir el poder. La confiança sempre serà un actiu.
