Jordi Riba és el número 19 de la llista de Barcelona del PSC, una posició que amb les expectatives electorals dels socialistes catalans, sembla que li permetria entrar al Parlament de Catalunya. Parlem amb ell del projecte de la formació que vol fer que el fins ara ministre de Sanitat, Salvador Illa, sigui el nou President de la Generalitat.
Vostè ja té molta experiència en la política local. Durant molts anys va tenir importants regidories quan l’Entesa per Igualada governava la ciutat. Ara torna amb moltes opcions d’esdevenir diputat al Parlament, en la posició número 19. Quina tornada, no?
És una tornada al primer pla de la política, sí, però després de tants anys tampoc no podria dir que he marxat del tot. He fet altres coses a nivell orgànic, a veure les coses no des de les responsabilitats institucionals, però en el fons no he marxat mai.
El PSC veig que per fi, i se que era una vella reivindicació del socialisme anoienc, ha confiat en la seva gent de l’Anoia per atorgar-los un lloc important a la candidatura. Ho esperaven molt.
Sí, sens dubte, també és veritat que el PSC ha passat uns anys que el nombre de diputats al Parlament de Catalunya era menor i per tant era més difícil. Ara les expectatives faciliten que la representativitat del conjunt del territori, i en especial l’Anoia, tingui més opcions de poder tenir aquesta representació dels socialistes anoiencs en el Parlament de Catalunya. Ho dic en plena satisfacció, amb humilitat i prudència, però amb moltes ganes de poder contribuir a la política institucional del país. Si entro al Parlament espero poder contribuir a millorar amb tot el que estigui al meu abast a que les coses a la comarca puguin anar millor.
Per què el PSC té tantes opcions per aconseguir fins i tot guanyar les eleccions del 14 de febrer?
En primer lloc perquè les expectatives que la gent ens recolzi sembla ser que en aquest moment són importants. Crec que el context general afavoreix les propostes que des dels socialistes estem fent, i en segon lloc també hi ha un cansament important de tota aquesta dècada que hem viscut del procés, que ha esgotat a una bona part de la ciutadania, en general, a uns sectors més que a d’altres. I dic sectors perquè no vull, ni m’agrada parlar de blocs. Hi ha una dècada perduda, i s’ha de superar aquesta etapa d’enfrontament. La proposta del PSC va en aquesta línia, des del punt de vista del model de país, de superar la situació que hem viscut de confrontament, que jo crec que és absolutament imprescindible.
Això és més fàcil i possible amb Salvador Illa?
Crec que Illa aporta diferents elements positius respecte Miquel Iceta, amb tot el respecte i l’apreci que li tinc al Primer Secretari del PSC. El Miquel va ser el protagonista del PSC en una etapa on tots els polítics de tots els partits van patir un procés de desgast important, i són associats per al conjunt de la ciutadania a totes les situacions viscudes, complicades. En aquest sentit, Salvador Illa aporta una visió diferent, i també hi ha un element molt important, i és que ofereix una realitat contrastada de ser un polític amb una enorme capacitat de diàleg. Ha demostrat abastament que és capaç de dialogar i sobretot, d’arribar a acords. Com li deia abans, ara és imprescindible superar aquesta etapa, i això requereix capacitat de diàleg i arribar a acords. Penso que això pot ser valorat per una part important de la ciutadania i confiar en el PSC, com ha fet en altres ocasions, que havia deixat de fer-ho, o que potser ho farà aquesta vegada, per una única vegada. Realment tenim la percepció d’una part important de la gent que vol superar aquesta etapa. Hi ha una frase atribuïda a Einstein, que diu que “si vols obtenir resultats diferents, has de fer coses diferents”. Els que hem obtingut els darrers anys a Catalunya probablement són insatisfactoris de forma objectiva.
Això que diu formaria part de les reflexions lògiques d’un procés normal, però malauradament no és així avui. Hi ha molta gent emprenyada, hi ha molta gent amb por, i també hi ha gent amb les dues situacions. L’abstenció pot ser molt alta.
És cert, sí, partim d’unes eleccions el 2017 amb una participació altíssima, de gairebé el 80%. Absolutament atípic, perquè des del 1980 en moltes ocasions no es va passar del 60%. Val a dir que, com més participació, òbviament millor. Vagi per endavant una crida a la participació. És veritat que hi ha una situació d’emprenyament en molta gent, diria que és difícil trobar algú, que no sé si emprenyat, però almenys afectat per lo viscut al llarg d’aquest gairebé un any… Ara bé, això no treu que, d’aquestes eleccions, n’haurà de sortir un Parlament, un govern, que haurà de decidir qüestions importants que afecten a les persones, des de com s’ha de fer per superar la pandèmia en primera instància, i sobretot per a la reconstrucció econòmica i social del país. Sí, podem estar emprenyats, però hem de mirar els propers quatre anys, que és el que decidirem aquest 14 febrer, i pensem en aquesta perspectiva.
D’altra banda, respecte la por, totes les administracions s’han bolcat per fer tot allò possible i necessari perquè hagi la màxima seguretat. Hem d’enviar un missatge a la població de que votar és una activitat que es podrà portar a terme amb seguretat. Com a mínim tant com anar a treballar o a comprar.
Si Illa guanya vol presentar-se a la investidura, s’espera un suport de Podem, però què ha d’explorar el PSC per aconseguir un govern estable?
El que s’ha de posar damunt de la taula és un programa d’acció de govern, i ha de tenir uns objectius molt clars. Aquests són establir acords i diàleg que permetin superar aquesta situació de bloqueig generat per una política fonamentada en blocs confrontats, i en segon lloc centrar la política en la reconstrucció política, econòmica i social de Catalunya “post pandèmia”. Jo crec que aquests són els objectius que haurien de centrar l’atenció i el contingut del què, amb tota probabilitat, succeirà després de les eleccions.
Un govern en què tornaran a primar els serveis públics, o les infraestructures continuaran en un segon pla?
Els serveis seran fonamentals, és una xarxa per a tots aquells que ho passaran malament com a conseqüència d’aquesta crisi, de manera que tinguin un recolzament de les estructures de l’estat del benestar que els hi permeti tirar endavant. S’ha posat de manifest que les retallades en la sanitat no han sortit gratuïtes, diguem-ne. Passen coses i es posa en evidència de manera crua que aquells models que havien estat l’orgull del país, grinyolen perquè no són capaços d’absorbir. És clar que la pandèmia ha desbordat a tothom i a molts països, però és cert també que les capacitats d’atenció en alguns casos s’han vist més afectades que altres. El mateix passa amb l’educació. La reconstrucció econòmica i social passa per no deixar ningú enrere. Les infraestructures també són essencials per al desenvolupament d’un país, perquè afecten directament la competitivitat del país, nosaltres volem que Catalunya torni a ser un país amb la màxima competitivitat. Serà molt important la gestió dels fons europeus.
Quan vostès governaven, abans dels anys de crisis, a l’Anoia s’invertien molts diners des de la Generalitat. Que seria prioritari, per a la comarca?
Sí, ho tenim al programa territorialitzat i són molt clares. Hi ha una infraestructura vital per al sud de la comarca que fa anys i panys que és una reivindicació, que són les millores necessàries a la carretera B-224, tant a la Beguda Baixa i Masquefa, com a la variant de Piera-Vallbona. En segon lloc hi ha millores pendents en l’àmbit de l’educació, cal tenir una planificació que ens permeti evitar els barracots. Cal acabar la Ronda Sud, de la qual només en tenim la meitat, s’ha de completar el tram entre Montbui i Jorba. Cal actuar a la C-15, sobretot en el tram entre la connexió amb l’A-2 i Capellades. També creiem que s’hauran de replantejar els models d’atenció a la gent gran, veure fins a quin punt la institucionalització és el model o s’ha d’anar cap a models més comunitaris, però en tot cas s’han de garantir serveis que donin cobertura al conjunt de la comarca. Ara per exemple l’Alta Anoia no té cobertura de places residencials.
Volem tornar a posar damunt la taula l’Eix Transversal Ferroviari. No volem sentir mai més aquella cantarella de que això és massa gran per a nosaltres. Altres territoris tenen infraestructures, túnels, de tot. Des del punt de vista del futur industrial de la la Conca d’Òdena és important que hi hagi noves connexions ferroviàries que no només donin cobertura a passatgers, sinó també la sortida de mercaderies. Cal també posar atenció en el món rural per a que tingui els serveis essencials a la vora, i el riu Anoia, també, s’ha de completar el Parc Fluvial i l’endegament.
Algú pot pensar que això és una carta als Reis, però hi ha un element que ens avala, quan els governs tripartits van permetre la nova carretera a Manresa, la de Vilafranca, el nou Hospital, la Ronda Sud, l’ampliació del Milà i Fontanals… Per tant podem tenir el benefici del dubte de que quan vam tenir responsabilitats al govern els volums d’inversió a la comarca van ser importants i van permetre fer molts dels compromisos que havíem adquirit. El context ara és diferent, però val la pena tenir-ho en compte.
