De jove em vaig afeccionar a la novel·la negra, llegint Raymond Chandler i Dashiell Hamett autors d’algunes inoblidables novel·les ambientades sempre als baixos fons americans. La novel·la negra i també el cinema negre ens transmeten una visió de la societat nord-americana que, de jove, em semblava molt dura, però que amb el temps hem vist que Hamett i Chandler es quedaven molt curts.
Els meus gustos -i també el gènere negre- han evolucionat i he passat per Jim Thompson, Patricia Higsmit, Donna Leon, Petros Markaris o Andrea Camileri entre d’altres. De casa em vaig convertir en un assidu de Manolo Vázquez Montalbán i molt especialment de Francisco González Ledesma, un advocat laboralista en època de Franco i gran novel·lista, amb qui teníem una bona amistat i viatges compartits.
La novel·la negra a partir de la investigació d’un crim, reflecteix una realitat sovint amagada de l’entorn on transcorre l’acció. Així els autors italians parlen d’Itàlia, els grecs de Grècia i els catalans han mostrat una Barcelona preolímpica i postolímpica, amb més draps bruts dels que ens imaginàvem. Aquest acostar-se a una realitat dura i fer-ho llegint una història trepidant és el que a mi em fa irresistible el gènere negre. Les quatre darreres novel·les de Petros Markaris donen informació veraç de la duresa de la crisi econòmica a Grècia i el paper de polítics i banquers en el patiment del poble grec.
El fenomen del suec Stieg Larsson va donar a conèixer la novel·la negra nòrdica, sueca, islandesa i noruega. Des que el vaig descobrir que estic atrapat pel norueg Jo Nesbo -aquesta setmana es troba a Barcelona presentant Eclipsi, la seva darrera novel·la- que a cada nou llibre depura una mica més el seu estil que ja era brillant des de la primera novel·la El rat penat.
És curiós com Nesbo fa creïbles històries de crims que es donen en una societat summament culta, educada i fins i tot un pèl freda com és la noruega. És interessant veure l’evolució del seu protagonista, l’inspector Harry Hole, al llarg de les tretze novel·les que comença amb El rat penat i acaba, de moment, amb Eclipsi.
Però si la saga Harry Hole és molt recomanable a qui li agradi el gènere negre, les altres sis -especialment Hamlet- on no hi apareix aquest policia, són encara més interessants en sortir-se de l’esquema clàssic de l’investigador que busca al criminal. Una curiositat idiomàtica: en norueg, el nom Jo es pronuncia Yu. Només els nord-americans respecten la fonètica noruega. I jo també, a partir d’ara.
En la societat actual no hi ha oasis de convivència enlloc i si gratem una mica la superfície de la societat, acaba per sorgir el depredador social en les seves variades formes de banquer, jurista, polític… o periodista.
Jo Nesbo ens ho explica entretingudament i amb tota la seva cruesa.
