Jaume Caresmar, la veu silenciada del segle XVIII
J

4 d'abril de 2019

La figura de l’il·lustrat igualadí Jaume Caresmar i Alemany és avui pràcticament desconeguda. Segurament ha d’ésser així. Pot la història vèncer el rovell de segles i l’absència de la carn? Probablement no. Què sabem de Jaume Caresmar? Va ser un sacerdot il·lustrat. Erudit i dedicat a la història va renunciar a l’existència mundana i es va enterrar en vida en els llibres i la pols amuntegada dels arxius. Com si fugís d’alguna cosa que temia o potser buscant-ne alguna de més gran que ell mateix va remenar milers de documents antics. Va classificar incansablement i va ordenar pergamins escrits en una lletra molts cops pitjor que la seva, que era especialment dolenta segons sembla. Va escriure milers de pàgines i va deixar inacabades obres magnes, algunes de les quals s’han perdut per sempre. Però s’han perdut per atzar?

Caresmar va marxar de la ciutat degut a la mort del seu pare Ramon Caresmar i la família es va traslladar a Sant Andreu de la Barca. Havia nascut després de la terrible Guerra de Successió que a més a més de dividir Espanya també va partir Catalunya en dos bàndols: borbònics i austriacistes. Però les cendres del fènix català encara eren calentes. Potser Catalunya no tenia futur i el present era galdós, però si que tenia passat. I els historiadors són el gremi que custodia la memòria. Va ser abat del monestir de Santa Maria de Bellpuig a les Avellanes, però la seva carrera com a historiador el va dur a Barcelona, Madrid i fins i tot a París. Tot li anava rodat fins que es va ficar en un jardí. Si la curiositat va matar el gat a Caresmar el va perdre el seu esperit científic. Va descobrir que Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, no havia sofert el martiri exactament tal i com l’explicava la tradició. I volent restablir la veritat, passant del mite al logos, arrencant el vel de la ignorància, es va precipitar a l’abisme. Llavors, va ser atacat per la intolerant parròquia barcelonina de feligresos que no toleraven que Santa Eulàlia no fos tan màrtir com semblava. La seva estrella es va anar apagant. Després de la seva mort als 73 anys, les seves obres i la seva documentació construïda amb milers d’hores de buidatge, va ser aprofitades per altres autors i part del seu llegat es va perdre.

Les seves obres de tarannà històric més comprometedores (com un història del Rosselló durant la Guerra dels Segadors de 1640, una història del Comtat d’Urgell i altres temes polítics) han desaparegut i no se sap on paren. Caresmar va ser un treballador inesgotable. Addicte al treball s’exigia molt a si mateix. Estimava l’església i a Déu, però més encara a la veritat. I la veritat no necessita màrtirs. El Caresmar més religiós i per tant menys perillós pels poders fàctics, s’ha conservat millor en quant a obres. La seva figura, degudament esterilitzada, ha pogut ser integrada millor en el relat de la Catalunya vençuda del segle XVIII. L’obra d’una persona és oblidada perquè és dolenta o bé perquè se la vol silenciar. I Caresmar era dels millors.

Bernat Roca

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta