A resultes d’uns fets ocorreguts en el context de les festes de San Fermín l’any 2016, on cinc joves anomenats “la manada” van abusar i violar a una noia, els mitjans de comunicació han centrat les seves portades i el focus d’atenció a la difusió de la sentència de la Sala del Civil i del Penal del Tribunal Superior de Justícia de Navarra.
No és el meu propòsit dilucidar sobre qüestions de l’ordre jurisprudencial entorn a la violència de gènere o violència masclista ni tampoc comentar quelcom sobre la convulsió política manifesta. Em vull centrar en la casuística del maltractament.
L’execrable actuació dels cinc nois és una mostra, un indicador més, que la societat està malalta i que per tant, com tota patologia, cal anar a les arrels del problema per sanar-la. La solució no rau, com pensen els polítics, en revisar la legislació i endurir el règim punitiu. La solució es troba en poder arribar a reconduir la societat cap a un estat de consciència col·lectiva que prioritzi la tolerància, la compassió i el respecte per la persona i la natura per damunt de l’interès material i banal. No és, lògicament, un camí fàcil, però tampoc una utopia. Forçosament, en primera instància, s’ha de reordenar el model de societat que volem tenir i tot seguit canalitzar, a través de l’individu, accions continues, sense defallir, d’educació, de reeducació, d’interès per la lectura i molta dosi de pedagogia per part de les diferents administracions públiques, entitats col·laboradores i congregacions religioses i associacions diverses.
Dit això, i tornant al fet inicial, vull fer palesa una qüestió que, en aquest cas particular i en d’altres, em preocupa. Em refereixo a que no ha estat apropiada, des del meu punt de vista, la magnitud que ha pres, a nivell d’opinió pública, la esmentada notícia. Al respecte em pregunto: hi ha més gravetat en aquest afer que en les innombrables i quotidianes violacions i abusos que pateixen dones, nens, ancians i també homes a molts països de la terra? Per què no se’n parla cada dia d’aquestes persones sense veu? Per què els donem l’esquena? Sempre estat molt crític envers aquests flagrants desequilibris d’atenció i compassió. Permeteu-me que posi un altre exemple: Vers l’Holocaust, un infern on van ser exterminats milions de persones en aplicació d’una llei injusta i abominable, la Llei de la Solució Final dictaminada per Adolf Hitler, la memòria històrica se centra, primordialment, en els jueus, clar que sí; però no hauríem de recordar-nos de la població gitana, dels comunistes, de les persones amb discapacitats físiques o mentals i d’altres minories que també foren aniquilades amb la mateixa mort ignominiosa?
Dit això permeteu-me fer un salt en el temps i situar-nos a la Plena Edat Mitjana, a saber, en els segles d’apogeu del feudalisme, on ens trobem amb una promulgació legal, que justament posa títol a aquest escrit, el Ius Maletractandi, un dret aprovat per les Corts de Cervera l’any 1202 i que facultava als senyors feudals a maltractar, violar, empresonar i desposseir a les camperoles i pagesos dels seus feus. Afortunadament aquests Mals Usos foren abolits per la Sentència Arbitral de Guadalupe l’any 1486 pel qui fou rei de la Corona Catalano-Aragonesa, Ferran II, prototip del rei modern.
Tornant al moment present cal dir, sense por a l’equívoc, que els temps que corren no han millorat tant respecte a l’època medieval per que la violència, fonamentalment, contra les dones continua essent una constant en la geografia humana i també en la cultura. Cada dia del món, en un lloc o altre, lletres de sang relaten assassinats de violència de gènere, les arts plàstiques presenten sovint la violència contra la dona de forma estètica, directors de cine d’arreu projecten films de crueltat vers la dona amb molt frivolitat, escriptors diversos fan apologia de la misogínia; literatura i art mostren amb massa ambivalència la violència contra el sexe femení.
Davant aquesta conjuntura, com deia, cal recercar la gènesi del problema del maltracte. Treballs pluridisciplinars han permès arribar a conclusions consensuades que asseveren que la casuística té molt a veure amb l’hegemonia del sistema patriarcal, una manera de ser i fer que impregna totes les àrees, organitzacions i maneres de viure des d’èpoques immemorials fins a dia d’avui, exceptuant les poques i aïllades societats matriarcals que encara perviuen a diferents parts del planeta. Àdhuc s’ha identificat la gènesi del maltractament en el denominat Complex d’Edíp, tesi originaria de Sigmund Freud recolzada pels seus deixebles i també pels revisionistes de la psicoanàlisi. Per a tant els polítics es poden omplir la boca de bones intensions i de propòsits reformistes de la legislació penal vigent. Ignoren que si les estructures de poder continuen arrelades al patriarcalisme res no podrà canviar mai; no hi haurà solució possible a la violència masclista o de gènere. Fins que la pedagogia del comportament psicoafectiu no formi part dels currículums acadèmics a tots nivells i graduacions, la mala educació i la fragilitat emocional perdurarà com una cadena indestructible.
Josep Oriol
