La sorpresa que t’espera quan grates en la vida i miracles d’aquest mot de tanta actualitat és l’origen. Perquè no cal contemplar-lo gaire per deduir, com no pot ser d’altra manera i tal com veuria fins i tot una criatura, que ve de filtrar. Com a molt, pots dubtar si va ser primer el verb o el substantiu corresponent, filtre, però res més. Indiscutible. Llavors apareix la ciència etimològica i patapam!, et fot la certesa enlaire.
Perquè resulta que filtre (efectivament, l’original és el substantiu, no pas el verb) és l’anostrament del llatí filtrum, el qual, i alerta que ara ve la capitomba, prové del germànic filt, ‘feltre’, d’on naturalment també davalla el nostre feltre. El desplaçament vocàlic que va generar aquesta doble forma queda, tanmateix, fora del nostre abast: “amb R”, ho explica el diccionari, “de procedència incerta, potser per repercussió de líquida”. Això de liquida es refereix a la pronúncia de les consonants, òbviament, però per seguir-ho cal disposar d’uns coneixements de fonètica que queden fora de l’abast dels mortals.
Però no patiu, perquè malgrat tot impera la lògica; en realitat, el filtre que seria l’evolució natural d’aquella arrel i el filtre que en seria la secundària són germans, acomunats per la roba, de manera que el trajecte semàntic queda intacte.
En realitat és a partir de l’aparició precisament del verb, infiltrar, que els sentits divergeixen, perquè evidentment en l’acció de colar un espia en una organització la idea de la roba ja ha desaparegut; queda, això sí, i és d’aquí que en sorgeix el sentit figurat, el procediment del pas d’alguna cosa a través d’un material (en aquest cas humà) que en principi l’hauria d’aturar. Molt descriptiu, en aquest sentit, l’adverbi que acompanya la definició del GDLC: ‘Fer entrar subreptíciament algú en un territori, un grup, etc., enemic, que hom vol vigilar’.
Per la resta, es tracta d’una família curteta (no arriben a la dotzena) sense cap altra sorpresa, que si no fos per l’èxit modern de filtració en l’àmbit político-periodístic no destacaria gens ni mica. De la qual cosa no podem sinó pensar que, entre clavegueres de l’Estat en forma de polis (infiltrats) i tripijocs dels grups de poder per fer-se la competència (filtracions), filtre i els seus derivats són gent ben poc aconsellable. Mirat així, gairebé m’estimo més quedar-me amb el filtre dels electrodomèstics, tan monòton, tan insípid, però alhora tan tranquil·litzador…
