Quan vam arribar, a Sant Esteve de Sesrovires (Martorell), l’edifici que ens rebia no semblava una “presó”. Potser era més semblant a un institut. Vam passar fins a 9 controls abans d’arribar a l’escola del centre. Els accessos estaven tapiats per portes amb barrots que s’obrien i es tancaven amb un so estrident, “igual que a les pel·lícules” vaig pensar. L’estructura del recinte, més enllà de les portes, no recordava gaire a un centre penitenciari. Ens vam plantar al carrer principal que dividia els mòduls on dormen els interns de l’escola del centre. Precisament quan vam accedir-hi un grup d’uns 20 reclusos hi circulaven mentre ens miraven encuriosits. Anaven vestits exactament com nosaltres, amb roba de carrer. Quan vaig alçar la mirada vaig veure les finestres que folrades amb barrots deixaven entreveure la presència d’alguns interns dins les seves cel·les, precisament alguns subjectant aquests barrots i mirant-nos expectants. La imatge -per més que previsible- em va impactar moltíssim. Veure-ho amb els teus propis ulls i de tan a prop posava la pell de gallina.
A la biblioteca de l’escola ens esperaven el grup d’interns als que havíem de formar en oratòria. Ens saludaven, un per un, i se’ls hi veia a la cara il·lusió i incertesa, a parts iguals. Explicat el projecte, ens vam dividir amb 2 classes i va començar la formació. El que em va sobtar va ser veure gent tan normal, ofegant tot els prejudicis que portava de casa. Em recordaven a amics, família i veïns. Podrien ser-ho. De fet em vaig trobar un veí. Homes grans, de mitjana edat i joves. En tot cas, m’imaginava gent que destil·lés perillositat, que supurés temor. I precisament ens vam trobar el contrari.
Escoltaven amb una atenció que molts professors universitaris envejarien. Tenien els ulls oberts com plats i atenien als formadors amb una disciplina diligent. Després de 4 dies de formació es van dividir en grups de 4 i cadascú de nosaltres feia de “capità” per orientar-los i ajudar-los amb el tema sobre el que haurien de debatre i competir properament: “Els mitjans de comunicació són cultura”.
El meu grup, format pel Pepe, el Jordi, el Jesús, el Miguel i l’Abdeslam i tutoritzat per una excel·lent docent de l’escola, la Tere, estaven implicats fins al moll de l’ós. Ens explicaven que tot el dia pensaven en el tema, buscant arguments a favor i en contra. Hi donaven voltes fins quedar extenuats i rendits al llit. “No entiendo cómo es que me costaba tan poco robar bancos y me cuesta tanto hablar en público” reblava el Pepe provocant una riallada entre els companys.
La vida allà dins no és fàcil: la rutina és esgotadorament feixuga i carregosa, i alguns l’intenten trencar estudiant (graus universitaris o educació bàsica) o treballant. I abans, durant i mentrestant t’aflora internament el debat sobre la reinserció. I realment és molt complicat. “Qui es vol reincidir ho fa”, em deien. Però i els qui no? “sotiran al carrer i aviat tornaran cap aquí”. Una falla del sistema que hauria de destinar més recursos per aconseguir un dels grans reptes de la nostra societat: la reinserció i rehabilitació. Ni que sigui per pur egoisme, ens convé.
En definitiva, després d’aquestes setmanes i d’aquesta experiència me’n torno cap a casa havent après moltíssim, profundament agraït a la UPF i a Brians 2 per l’oportunitat, i molt orgullós de l’equip amb el que vaig treballar, “els Youseffs”. Moltes gràcies Pepe, Jordi, Jesús, Miguel, Abdeslam i Tere per la lliçó de vida que m’heu donat.
David Prat, JERC Igualada
