Habitatge a mitges tintes

Un article de

A ple del mes de novembre, celebrat aquesta setmana, el grup municipal de la CUP ens vam abstenir en l’aprovació d’una línia d’ajudes a la rehabilitació d’habitatges que s’incorporin al programa de mediació per al lloguer social. Aquesta línia, dotada amb 25.000€, està destinada a sufragar el 50% del cost de reformes de pisos igualadins (fins a un màxim de 5.000€/pis) sempre i quan els seus propietaris es comprometin a posar-los a la Borsa d’Habitatge Social durant un període de 2 anys. D’aquestes ajudes tot just se’n van aprovar les bases, i se’n farà la convocatòria (tot i anar lligades al pacte pressupostari entre PSC i CiU per a l’any 2016) quan el tinent d’alcalde Jordi Pont ho consideri oportú.

Val a dir que, malgrat que curta, avançar en la dotació de partides d’aquesta mena ens podria semblar positiu. A Igualada hi ha molt a fer en matèria d’habitatge i, malgrat els 25.000 euros dotats són menys del que l’ajuntament deixa d’ingressar, per exemple, en la bonificació d’un any d’obres a l’edifici de la Mútua Igualadina del Passeig Verdaguer, pensem que seria una bona mesura que potser fins i tot es podria ampliar. I quin és, doncs, el problema? Per què ens hi vam abstenir? Doncs perquè es tracta d’una mesura aïllada, pensada per justificar un acord pressupostari, i perquè el govern no respecta altres compromisos adquirits pel ple en matèria d’habitatge. Per posar-ne exemples: l’elaboració d’un Pla Local d’Habitatge i l’impuls d’un programa de detecció i inspecció de pisos buits (mesures aprovades pel ple en mocions presentades per ERC, CUP i DI); i la moció presentada per la PAH el febrer de 2014 que instava a mobilitzar els pisos dels bancs sigui per la persuasió o bé per mitjà de la sanció.

Tres mesures aprovades que són paper mullat (Pla Local, programa d’inspecció, i mobilització d’habitatges dels bancs), i tres preocupants realitats proporcionalment ignorades:

Primera: al llarg de 2015, i segons dades del mateix Ajuntament, es van tramitar més de 540 expedients d’ajudes per al pagament puntual del lloguer, dels quals 404 es van atorgar. Respecte a la tasca del Programa de Mediació per al lloguer social dependent de l’Oficina Local d’Habitatge de l’Ajuntament, que hauria de donar resposta a la situació d’algunes d’aquestes famílies, el 2014 es van signar 5 contractes i el 2015 se’n van signar 2. Per tant, només s’han signat 7 contractes en dos anys.

Segona: entre 2013 i 2015, a la comarca hi ha hagut, encara, 113 desnonaments per execucions hipotecàries i 291 desnonaments per impagament del lloguer. Si tenim present que fonts judicials calculen que un 85% d’aquests desnonaments fan referència a habitatges, estaríem parlant d’unes 340 famílies que han perdut la casa en 3 anys. Malgrat això, Marc Castells encara avui continua mantenint allò de que aquesta és una problemàtica que no afecta a Igualada, que si sabem d’algú que l’avisem, que ell ho soluciona. Com un Sant Patró que ens dóna protecció, vaja. Sort en tenim, els igualadins, que tot i representar un terç de la població comarcal quedem al marge d’aquests 340 casos…

Tercera: per si els dos punts anteriors no fossin prou preocupants respecte quina és la situació de l’accés o el manteniment de l’habitatge a la ciutat, recentment s’ha publicat que l’escàs parc d’habitatges de lloguer a la ciutat està augmentant els preus de manera preocupant, passant dels 5 als gairebé 6 €/m2 en els darrers dotze mesos. Aquest encariment progressiu, al que per ara no se li preveu aturador, pot portar a agreujar les situacions descrites sobretot si, com hem dit, hi ha qui encara juga a minimitzar-les, posar-les en dubte o treure’ls-hi importància. A no calibrar-les com toca i a actuar-hi amb l’alçada que correspon.

Totes aquestes problemàtiques citades són, sens dubte, problemes de gran calat que convé tractar amb profunditat i estratègia. Cap d’ells se soluciona amb una modesta línia d’ajuts com l’aprovada dimarts, sinó que requereixen de compromís i determinació (com en el cas dels bancs) al llarg del temps. Una estratègia que podríem establir per al llarg termini i de manera consensuada amb el Pla Local. Un compromís que podríem mostrar iniciant un cens de pisos buits, o bé mobilitzant els pisos dels bancs que ja hem pagat via rescat (i dels que l’Agència Catalana d’Habitatge ha facilitat a l’Ajuntament un llistat amb 294 adreces).

Però sobretot, fem el que fem, que no sigui de cara a la galeria i que vetllem per la seva eficàcia. I que, d’aquí un temps, n’avaluem els resultats. Perquè la trentena de pisos municipals de PIMHA potser van ser un encert al seu moment, però al no revisar-ne els preus de fa temps ara no compleixen la seva funció social ni de bon tros. I perquè exemples com el d’una Oficina Local d’Habitatge amb el web fora de servei des de qui sap quan, o una Borsa del Consell Comarcal per al Lloguer Social amb només 12 pisos en tota la comarca, 3 d’ells a Igualada, no sé si mostren una aposta massa decidida de les administracions en aquest àmbit. I més si es gosa mantenir el nom de lloguer social malgrat ofertar-hi pisos de 36 i 40 m2 per 310 i 340 €/mes respectivament. Hi ha molt per fer, és urgent i, si volem, tenim camp per córrer. Però per titulars i mesures de cara a la galeria amb nosaltres que no hi comptin. Perquè el problema és massa greu i fa massa temps que és sobre la taula com per continuar desorientats o amb iniciatives a mitges tintes.

Albert Mateu, regidor de la CUP a Igualada

T'ha semblat interessant? Comparteix l'article amb els teus contactes!