Guillem Carreras (Santa Coloma de Queralt, 1988) treballa com a periodista cultural al digital Tornaveu – Associacionisme i Cultura. Està molt implicat en el teixit cultural de Santa Coloma de Queralt, sobretot en l’Associació Cultural Revista la Segarra i les Festes de la Minerva. Arran de l’edició de la crònica de Magí Sivillà, ha convertit la publicació editorial i la recerca històrica en les seves principals aficions.
Recentment has publicat una crònica de la Guerra dels Segadors escrita pel colomí Magí Sivillà. Qui va ser Sivillà?
Magí Sivillà és una persona d’origen humil, nascut a Santa Coloma de Queralt el 1597 que, d’una manera una mica enigmàtica i misteriosa, aconsegueix arribar a relacionar-se amb les màximes autoritats franceses del moment. Se’n va a la cort reial de París com a ambaixador del Consell de Cent barceloní (equivalent a l’actual Ajuntament) i de la Diputació del General (equivalent a l’actual Generalitat).
Com arriba una persona d’origen humil a establir aquests contactes?
Magí Sivillà tenia una relació molt íntima amb dues persones que van ser clau a la Guerra dels Segadors, com van ser Dalmau de Queralt, el comte de Santa Coloma assassinat durant el Corpus de Sang, i l’altre és el Josep de Margarit, que va ser el cap militar de Catalunya durant la guerra. Entenc que aquestes relacions van propiciar que arribés a aquestes quotes d’influència que per estatus no li pertocaven.
Quina era la seva feina com a ambaixador a la cort reial francesa?
En la Guerra dels Segadors, França i Catalunya estaven aliades contra Castella i la tasca de Sivillà era demanar galeres per la guerra, blat perquè la gent mengés, soldats, etc. A més d’ambaixador de les institucions també era ambaixador personal de Josep de Margarit. També tenia tres càrrecs honorífics, com a Abat de Banyoles, de Sant Martí del Canigó i de Besalú. En realitat, però, eren càrrecs per tal que ell pogués tenir un sou, no va exercir mai com a abat.
Posem en context aquella època.
Els historiadors més moderns defineixen la relació de Catalunya i la Corona Hispànica com una monarquia composta, que vol dir que estats independents tenen el mateix cas. A Catalunya, durant els segles XV, XVI i XVII, les elits es van castellanitzant per obtenir més beneficis reials, però les institucions catalanes tenien una sobirania absoluta.
Pel què fa a la Guerra dels Segadors, hi ha diverses causes. Les causes de fons serien que Catalunya es volia regir per les institucions pròpies, mentre que la corona de Castella optava per un sistema més absolutista, que allò que digués el rei fos aplicat. La guspira que fa esclatar la guerra és que, mentre Castella i França estan en guerra, els soldats castellans s’allotgen a Catalunya i aquests han de ser alimentats per la població catalana al mateix temps que aquests soldats causen danys personals a aquesta població i també provoquen moltes destrosses a cases i esglésies. No hi ha una sola causa perquè esclati la Guerra del Segadors, va ser un cúmul de circumstàncies.
La crònica de Magí Sivillà que has editat, què aporta de nou?
En primer lloc diria que és una crònica que té molta informació local de l’època. També aporta molta informació dels raonaments i pensaments tant de Dalmau de Queralt com de Josep de Margarit. Per exemple, s’exposen les contradiccions del comte de Queralt, que rebia pressions per totes bandes i que es va veure superat per la situació i al final el van assassinar.
I l’últim detall important és que es tracta d’una crònica escrita des de França i que per tant ens permet conèixer per què van actuar d’una manera o d’una altra des de la cort reial francesa.
Se’n parla de l’Anoia a les cròniques?
La veritat és que no se’n parla massa. Es menciona la Conca d’Òdena, per exemple, quan es detallen el número d’homes que ha d’aportar cada vegueria per anar a la guerra. Ara, que no surti massa l’Anoia és bo per al territori perquè vol dir que la guerra no va afectar massa aquí. Per aquí a la zona, el més important que es menciona és quan el rei de França accepta la sobirania de Santa Coloma. És a dir, que durant un temps, el senyor de Santa Coloma va ser el Rei de França. Això permetia tenir més autonomia política, perquè el poder estava més lluny, i que no els carregaven tant d’impostos.
Pel que expliques, fa un relat molt ampli de la guerra?
Jo diria que és una crònica molt transversal. Parla tant dels sentiments de la gent de carrer com de la gent que toca poder. Parla de política purament dura i també d’estratègies militars. De què pensen a la cort castellana i què pensen a la cort francesa. El valor afegit d’aquesta crònica és que és d’allò més transversal.
Aquesta edició de la crònica són 1.260 pàgines. Quan vas decidir començar amb el projecte? Imagino que han estat anys de treball…
Va començar mentre buscava totes les entrades que feien referència a Santa Coloma a l’Enciclopèdia Catalana, i em vaig trobar que hi havia aquesta crònica de Magí Sivillà a la Biblioteca Nacional Francesa. Vaig demanar a la Biblioteca Nacional Francesa que em digitalitzessin els manuscrits. A partir d’aquí, m’he dedicat bàsicament a quatre coses: transcriure l’obra, buscar documents que va rebre o enviar com a ambaixador, fer les notes a peu de pàgina (lingüístiques i històriques) i finalment fer la part introductòria del llibre. En total han estat sis anys de feina.
