Enmig d’una llarga onada de calor descansem de dades i rècords parlant de conflictes i meteorologia.
Està clar que les guerres no són desitjables. Les persones que les han viscut saben perfectament que signifiquen. Però sempre s’ha dit i, amb raó, que les grans guerres han contribuït al desenvolupament d’alguns camps científics. En el cas que ens ocupa, la meteorologia també ha estat afavorida. Durant la guerra de Crimea, Napoleó va resultar derrotat per culpa, en part d’una tempesta i va encarregar a un científic pròxim a la cort el fet de saber si s’havia pogut preveure aquella situació. Le Verrier, el científic en qüestió va muntar un mapa amb la pressió enregistrada a diferents punts d’Europa (va trigar un parell d’anys en investigar-ho per la manca de comunicacions fàcils com el telègraf) i va arribar a la conclusió que una depressió o zona de mal temps es va enregistrar a la zona de la batalla. Modernament, durant la Segona Guerra Mundial els grans bombarders americans B-52 van intentar diverses vegades anar des dels Estats Units cap al Japó, per tant, sobrevolant el Pacífic i cap a l’oest i sempre a una alçada considerable, d’11.000 metres per tal d’esquivar qualsevol atac hostil en cotes més baixes. Es van trobar que un vent contrari, els frenava completament i no els feia possible el retorn cap a casa seva perquè els hi esgotava el combustible ràpidament a causa de la resistència. En canvi, els japonesos enviaven (sense gaire encert) globus incendiaris cap als Estats Units i sí que arribaven fàcilment.
L’enfrontament entre japonesos i americans s’inicia per un atac magistral (des del punt de vista militar, és clar). L’atac fulminant i inesperat al port natural més gran del planeta, Pearl Harbor, no va ser detectat fins que van estar sobre les instal·lacions. Els avions japonesos es van amagar darrere la nuvolositat d’un front fred molt actiu que avançava ràpidament cap a Hawaii. Quan van ser a sobre de l’objectiu la banda de núvols que els amagava ja s’havia desplaçat, quedant el cel seré per rematar el viatge amb un atac perfecte pels interessos del Japó.
En el cas de l’escenari europeu de la Segona Guerra Mundial, els aeròdroms britànics, sovint afectats per boira en temps de calma hivernal, eren remenats amb ventiladors per impedir l’acumulació d’aire fred. Aquest element resulta clau per la condensació i la formació de boires. Amb aquesta pràctica, la RAF britànica podia enlairar i fer aterrar els seus avions en el moment en el qual els meteoròlegs alemanys no pensaven que fos possible. D’aquesta manera, el factor sorpresa era clau.
