Estic convençut que els veïns i veïnes de la Conca d’Òdena recordarem tota la vida el moment en què es va anunciar, el dia 12 de març, que érem els primers a ser totalment confinats davant una pandèmia que estava trasbalsant al món. Recordo aquell dia amb la sensació de viure un capítol d’una història totalment impensable, increïble. I ironies del destí, li va tocar a la igualadina i Consellera de Salut, Alba Vergés, anunciar aquella duríssima decisió. Ho va fer visiblement emocionada, com és lògic, normal i fins i tot humà.
No només estava anunciant el preludi del que seria un autèntic tsunami sanitari, social i econòmic sinó que a més a més estava confinant als seus veïns, als seus amics, als seus companys, a la seva família. No em puc ni imaginar la complexitat d’aquell moment però sí que sé que no m’hagués agradat gens ser a la pell de la Consellera. La situació de l’hospital d’Igualada era crítica i calia prendre decisions per esmorteir la creixent tensió que estàvem patint a la Conca, malgrat que això impliqués confinar-nos a casa.
Com és obvi, aquesta pandèmia que hem viscut durant massa temps era absolutament inesperable i imprevisible. Cap país del món, cap, ni un, n’ha sortit ben parat, ans al contrari. Països amb molts més recursos que nosaltres han viscut amb una virulència extrema les conseqüències d’una pandèmia que ha creat un dolor inhumà. I la gestió de tot plegat ha d’haver estat un autèntic calvari per totes aquelles persones amb responsabilitats polítiques i sanitàries. Malauradament no hi havia un manual que expliqués com combatre de manera efectiva un virus nou que tot el món sanitari i científic desconeixia. De fet, experts de prestigi van arribar a dir que la covid-19 era com la grip i que no hi havia cap mena de perill. Malauradament, no ha estat així i tots els governs del món han hagut d’adaptar-se en funció del que s’anava coneixent i sabent.
I ara que hem sabut com queda repartit el nou govern de Catalunya i que JxCat assumeix la Conselleria de Salut, vull fer un reconeixement a la Consellera, companya, amiga i veïna, Alba Vergés. Per ser-hi fins a l’últim moment, resistint, aguantant, lluitant, carregant a les seves espatlles el pes de la gestió política de la pandèmia. I fent-ho d’una manera humana, propera i honesta durant 15 mesos que s’han fet eterns. Fent una confessió personal, les vegades que he pogut parlar amb l’Alba en aquests mesos he vist una persona que malgrat viure una situació d’una complexitat extrema, s’ha mantingut ferma i forta. Té mèrit haver estat capaç de mantenir la fortalesa i l’enteresa per seguir endavant en un dels pitjors episodis de l’últim segle. I fent-ho lluny de casa i patint en la seva directa esfera familiar l’impacte de la covid-19. Trobar-se, de cop, en aquesta situació, estic convençut que és molt dur i que ningú voldria haver estat en la seva pell. I malgrat tot, avui veiem la llum al final del túnel amb un procés de vacunació que està sent absolutament exemplar. L’Alba deixarà la Conselleria de Salut després de la tempesta i havent establert un protocol de vacunació impecable (perfectament dirigit per l’atenció primària, per cert). Ha estat al peu del canó des del primer dia i fins el darrer, quan ja veiem el final d’aquest malson.
I també crec que ha demostrat una manera de fer política a la que estem poc acostumats. Sense estirabots ni utilitzant la pandèmia com a arma política. Hem tingut una Consellera que ho ha donat tot per poder tirar endavant un país que estava a la UCI, en alguns moments gairebé de manera literal. I quan això passa, cal posar-ho en valor. Hi ha una altra manera de fer política i s’ha demostrat.
Gràcies, Consellera. Gràcies, Alba!
