Quan Ginagiore agafa un esprai, l’espai es transforma. Georgina Franquesa Claramunt (51 anys) és coneguda pels seus murals, que des de fa més de dues dècades donen color a Igualada. Amb un estil proper al còmic, compagina la seva passió amb la feina, impulsant tallers i defensant l’espai de les dones en l’art urbà.
Quan agafes el primer esprai i decideixes fer graffiti?
Sempre m’havia agradat dibuixar. A l’escola, mentre la professora parlava, jo feia esbossos. Quan vaig conèixer el Chema, la meva parella, ell ja pintava graffiti i em va dir: “No vaig a discoteques, vaig a pintar.” Això em va impactar i vaig voler provar-ho. L’adrenalina de pintar al carrer i veure les teves obres en gran format enganxa.
El graffiti té un component reivindicatiu.
Pintar murals ja és una declaració d’intencions. No sempre cal un missatge escrit, el simple fet d’ocupar un espai és una forma de reivindicar-se. Quan pintava gines per la ciutat, la gent es preguntava qui ho havia fet. Ara, amb murals en llocs més visibles, la percepció ha canviat.
Has hagut de lluitar per tenir espais on pintar?
I tant! Al principi, em donaven parets amagades. No em vaig rendir: vaig crear una associació perquè em prenguessin seriosament i així vaig aconseguir murs estratègics. Ara, per sort, rebo encàrrecs de botigues i particulars.
El graffiti ha estat tradicionalment un terreny dominat pels homes. Has notat canvis?
Fa 25 anys gairebé no hi havia dones. En un festival de graffiti hi podia haver 50 homes i dues dones. Tot i així, sempre m’he sentit ben acollida. Ara cada vegada hi ha més dones pintant, i és fantàstic veure aquest canvi.
El graffiti ha passat de ser mal vist a tenir un espai als col·legis. Explicar la seva història és essencial perquè es valori com a art
El graffiti ha passat de ser vist com vandalisme a entrar a les escoles. Quan fas tallers amb infants, com el perceben?
Amb molta il·lusió i creativitat. Però noto que, a mesura que creixen, aquesta espurna es perd. Als tallers explico que el graffiti és cultura, història i requereix esforç.
Hi ha futur per al graffiti a Igualada?
M’agradaria que hi hagués relleu generacional. El Chema i jo ens farem grans i aquest art no pot desaparèixer. Al principi, els esprais eren cars i m’espavilava amb pintura plàstica. Si realment ho vols fer, trobes la manera.
Com vius el procés de creació?
La creativitat m’omple. Sempre estic creant: murals, arracades, separadors per al teatre… Veure el resultat del que imagines i crees és una gran satisfacció.
Parla’ns de l’acció mural del 8M a Igualada.
Aquest projecte visibilitza la presència femenina en l’art urbà. Hem reunit diverses artistes d’Igualada, cadascuna amb la seva visió. No és només embellir, sinó generar debat i deixar un llegat que reivindiqui el paper de la dona en l’art i la societat.
Creus que accions com aquesta poden canviar la percepció sobre el graffiti i les dones en aquest món?
Ho crec fermament. Pintar un mural col·lectiu amb dones no és només art, és un acte de presència i resistència. Fa uns anys, el graffiti era territori gairebé exclusiu d’homes. L’art urbà pot ser una eina de transformació social i, si aquest mural anima més dones a provar-ho, ja ha valgut la pena.
