Frankestat

L’estat espanyol continua fustigant fins a límits insospitats la llengua catalana. Actuacions que no pas freguen sinó que toquen a genocidi cultural. Qualsevol persona mínimament estudiada pot veure-hi –i de fet hi ha- connotacions fanàtiques i racistes en el darrer epilèptic atac del ministeri d’(in)cultura d’aquell país. Ho van deixar clar abans d’ahir escrivint amb sang vessada els decrets de Nova Planta abolint les nostres Constitucions, ahir sota el jou de l’olla de grillats colpistes i avui sota una monarquia hereva del règim franquista quins ministres, salivant bromera per la boca, tenen la intenció d’espanyolitzar allò que el seu reduccionisme mental veu com a no espanyol. Govern de mala estofa que sigui quin sigui el seu color polític segueix obsedit en voler fer rutllar tan si com no aquest error -horror- de Frankestat. Sinistre criatura feta dels pedaços del que són velles i veres cultures, anorreades, sedades i violades. I aquesta histèrica barreja hispana -llàstima que no suïssa- sempre ha grinyolat; per manca d’oli, afecte i per un cor molt mal instal·lat que més que bategar, escup esputs. I el contrafet i infús invent no rutllarà mai perquè la bèstia és mancada d’enteniment: en unitat no hi veu pluralitat i en pluralitat no hi veu unitat. Orfe de seducció i qualitat xinesa va sobrat de fer-nos avergonyir. D’aquí ve -i de la endogàmia també– que els il·lustres necis, doctes ximples creadors de l’imperial tot-en-un espanyol no poguessin adaptar ni adoptar en els seus gens allò que aquí en diem seny. I davant la impotència biològica que els deforma pretenen imposar una realitat contraria a l’ordre natural. Volen fer perviure un monstre manipulador que perviu a base de consumir els nostres impostos, empobrint als pensionistes d’aquí, minvant-nos el poder adquisitiu i degradar-nos en la vulgaritat i la ignorància de plebs, de poble menut. I nosaltres, a l’igual que Portugal, som els que li veiem el llautó a l’ibèric Karloff. Amèrica se’l va treure de sobre separant-se d’ell i engegant-lo a dida. Malauradament el mal ja estava fet i un cop sementada i adoctrinada la població i per imposició substituïdes les llengües dels pobles originaris, la cicatriu que roman allà és ara inesborrable. Frankestat és un fracàs estrepitós i n’estem més que tips enfastidits. Els catalans, però, encara hi som a temps d’empetitir la cosa i fer-la menys perillosa fent renéixer el nostre propi gran estat. Aquests darrers dies, motius familiars m’han portat a Österreich, en particular a la seva capital, Wien. Tot i saber que les comparacions són odioses no em puc estar de comparar aquest país lliure, Àustria amb la Catalunya sotmesa. A tall de curiositat: aquí en el parlar medieval, d’aquell territori en dèiem ‘Ostalric’. Amb xifres a la mà, el nombre d’habitants d’ambdós territoris son semblants i ambdues capitals Viena i Barcelona coincideixen en població. Fins i tot la bonica fórmula de salutació ‘Gruß Gott’, equival al nostre ‘Déu vos guard!’. Vaja per sentir-se com a casa. No se m’escapa que les màximes institucions del saber i representativitat institucional, Universitat i Parlament, les escrivim igual. Però la gran diferència amb Catalunya, és que allà disposen d’estructures de país sa i controlen de dalt a baix tot el sistema impositiu, educatiu, polític, de seguretat i de transport. Ah! i la integració a la societat austríaca es fa amb facilitat ja que la llengua del món de la ciència, la cultura, les arts, les relacions i la retolació, l’alemany austríac, no pateix d’enfarfegament, ni d’ingerència externa, ni d’haver-se de justificar per existir dia sí dia també. Aquella llengua germànica es desenvolupa en el seu espai sense interferències, rica i plena i en tot cas qualsevol altra parla és entesa com a política, comercial o turística. I és que com més lluny vaig més lligams i més a gust em trobo amb la Europa de Carlemany i dels àustries que no pas amb el tauròfil, misogin i xenòfob estat Olé, del Cid, d’en Manolete i en Chanquete. Constato que a Viena capital amb l’alemany com a idioma únic i oficial, també tenen l’anglès -tothom el sap!- per valdre’s amb un món sencer de 7.000 milions de persones. A diferència d’aquí on el català és idioma propi i tenim el castellà –tots el sabem- però per valdre’ns justet justet amb 440 milions d’individus. El gran però és que 400 milions de suposats castellanoparlants no viuen al continent europeu! És a dir resten 40 milions a la península ibèrica, dels quals, vora un terç entén el català. Potser caldria doncs plantejar als laboratoris lingüístics Wert Usía i Cia del PP, SA de Madrid la necessitat d’ensenyar a les aules d’Espanya en tot cas català i anglès, ja que nosaltres per inèrcia vital, picardia, empatia i posició geogràfica ja dominem bastantes més llengües que una de soleta circumscrita a un espai natural on també es parla basc, gallegoportuguès, asturianolleonès, occitanoaranès, aragonès i molt, molt de català. La realitat és aquesta: el castellà per Europa ens val tant com el català, tret es clar de que anem a fer turisme d’ambaixada espanyola en ambaixada espanyola. Insípid, oi?. Potser és hora que el nostre Parlament i nou govern nacional posi les coses a lloc, enterri la macabra festa de desori i deshonra i puguem fer la nostra en pau i llibertat. Ep! i per cert, el Danau (Danubi) com l’Ebre no és blau. I sí, sí, amb Sissi, Àustria encisa, Espanya cisa. Manel Ramoneda