Absolutament fascinant. No, no em refereixo al serial que té lloc a la sala de justícia on el poder veritablement poderós s’enfronta al poder que no n’és gens; no, parlo de la família de fraccionar, l’enèsim cas de mot que arriba a aquesta secció amb aquella aparença de senzillesa sense fer sospitar que a casa seu amaga un veritable tresor filològic.
Com que aquesta colla són una veritable caixa de sorpreses, començaré pels parents exòtics. Resulta que fracció (del llatí tardà fractio, fractionis, ‘acció de trencar’, derivat de fractus, participi de frangere, ‘trencar’), que efectivament n’és la mare, té gairebé una seixantena de derivats, i això ja constitueix el primer fet inesperat; i entre els mots curiosos que n’han sorgit hi descobrim verbs tan desconeguts com difractar (‘Produir una difracció’, que és un ‘fenomen d’interferència múltiple causat pel caràcter ondulatori de la llum’) o refringir, sinònim de refractar (‘Produir una refracció’, la ‘modificació de la trajectòria d’un raig de llum, etc.’. Refringir genera, com és natural, uns quants fills igual de desconeguts (refringent, refringència, etc.), en paral·lel a refractar; però aquest segon, més general, també n’ha donat algun d’ús comú, com ara refractari o refractiu; i un simpàtic aparell de mesura anomenat refractòmetre que, per més que no l’hàgim sentit anomenar mai, ens podem imaginar perfectament quina feina fa.
Dels exemplars pintorescos passem a tot el contrari, els diguem canònics. No per això menys sorprenents, tanmateix, perquè en aquest grup s’hi compten adjectius com ara fràgil (del qual en deriva un altre d’insòlit com frèjol, ‘lleuger, prim, poc vestit, de poca carn’) o substantius com fractura (previsible), fragment (també força esperable) o fragor. Els tres esmentats generen, com és natural, les seves pròpies branques (bé, fractura només una: el verb fracturar), de les quals tal vegada la més interessant és l’adjectiu fragós/osa, ‘accidentat, ple de bosc baix, de roques, etc.’. M’hi jugo un pèsol que no en sabíeu res, així com tampoc del substantiu que se’n deriva, fragositat. Però no patiu, és material d’ús literari, més que res.
Amb la part que hem vist fins ara de la família, es fa difícil aguantar-se les ganes d’engiponar-ne una faula o una paràbola moral, perquè no em direu que fractura, amb la paradoxal proximitat a factura) o fragor, que no pot sinó evocar el sintagma ‘el fragor de la batalla’ (judicial, en aquest cas), no són llamineres. Ves que no ens hi posem la setmana entrant, quan haurem completat el necessàriament fraccionari repàs.
