Fer-se el mort

0
163

A vegades, el naufragi obliga l’home a nedar mar endins; d’altres vegades ho fa voluntàriament. S’allunya de la costa amb ritme constant, les veus dels amics o familiars s’allunyen, es desdibuixa la línia de terra i tots el perden i ell mateix es perd. Ningú el pot rescatar, només ell mateix si recupera la cordura i torna cap a la riba, a terra ferma. Mar endins sent el vertigen i el pes de l’aigua que té a sota. És com l’iceberg de Hemingway o potser el de Freud (tots dos amb una certa relació metafòrica) o com Galadriel a Els anells de poder, la nova sensació d’Amazon Prime. També en el terreny de la ficció, quan Edmond Dantès escapa de la presó del Castell d’If, fent-se passar pel cadàver de mossèn Faria (el seu amic, mentor i company de captiveri), és llançat al mar embolcallat en un sac i amb un pes als peus. Talla la roba amb un ganivet i escapa de la mort. Neda i neda, s’esgota en l’esforç fins que prova de fer-se el mort per resistir l’onatge i no desgastar-se. I el lector segueix llegint amb una pregunta al cap: se’n sortirà Dantès? Fer-se el mort és una d’aquelles meravelles de la cinètica i l’equilibri corporal, propi de segles d’evolució i l’astúcia humana, digna d’un bon Ulisses. L’home se sosté surant a l’aigua sense esforç, amb la despesa mínima d’energia, amb les extremitats esteses de forma que el nostre cos sura, cara al sol, respirant i en repòs. De manera que sembla que podríem estar minuts i hores en aquesta posició, imaginar que l’aigua no ens devorarà mai.

Aquest estiu ensenyava a fer-ho als meus fills a la piscina i la veritat és que costa més d’aprendre del que sembla. No recordem el moment exacte que vam adquirir l’habilitat de fer-ho bé i amb elegància, com si fóssim el Crist de nou crucificat. Potser quan ets nen no cal fer-te el mort ja que és quan som espontanis i totalment vius, i encara pensem que podrem nedar sense cansar-nos i vèncer l’aigua i el vent. Però no ens enganyem, en una piscina és possible resistir, tot i que no ens cal, mentre que enmig de l’onatge del mar, quan ens podria ser més necessari, és quan costa més de fer. Com li passa al pobre Dantès, futur Comte de Montecristo, nàufrag de la vida, víctima de la seva ingènua bondat, l’enveja i la injustícia.

Finalment, Dantès s’adona que ha de tornar a nedar fins arribar a l’illa de Tiboulen, la més propera que té enmig de l’onatge. La lliçó que Dumas ens ensenya és que, quan som a punt del perill més gran, la salvació depèn del nostre esforç i que, com deia Hölderlin, quan estem en gran perill també els poders salvadors s’alcen. I també ens vol actualitzar el mite de la caverna platònic, desfasat i fora de context per l’entrada de l’home a l’edat contemporània. Dumas ens mostra que el saber teòric és una presó mental, però que posseeix la clau de la riquesa d’ànima i la llibertat quan l’home, o potser més aviat el Superhome, és capaç de deixar enrere les presons i els seus soldats i s’entrega als braços lliures de la intensitat. Quan deixa de fer-se el mort i es posa a nedar cap a l’illa de Montecristo on l’espera el seu tresor enterrat, amb la venjança als budells però amb l’amor incondicional i la bellesa del perdó arrelats al cor.

Compartir