Sóc de Barcelona, on vaig néixer el 1934. He estat Director General de la UNESCO entre 1987 i 1999. Doctor en Farmàcia, també he estat Rector de la Universitat de Granada, Ministre d’Educació amb el president Adolfo Suárez, Eurodiputat, i actualment presideixo la Fundació per una Cultura de Pau. Recentment vaig visitar Igualada.
A Igualada hi ha un grup de persones que treballa molt activament per la Unesco. De fet, aquí a Catalunya sempre hi ha hagut una estima particular, per aquesta organització.
És que a Igualada s’ha treballat molt bé amb els objectius de la Unesco. De sempre. Sí, a Catalunya hi ha hagut gent molt compromesa, també durant moltíssims anys, ha estat important amb tot allò que té a veure amb la pau, la cultura i la conciliació. La Unesco compta amb 190 països, i quan veus que hi ha gent que des d’un lloc petit en el món, com pot ser el cas d’Igualada, facilita la promoció general, és molt enriquidor. Aquí ha passat amb la creativitat dins del món audiovisual, i això és fonamental. Quan parlo de creativitat, parlo d’esperança… Si cadascú de nosaltres som capaços de pensar, imaginar, anticipar-nos, innovar… som capaços de crear, ens permetrà inventar un futur diferent. El que no podem acceptar són les tendències actuals. Són una barbaritat.
Sempre s’ha mostrat molt crític amb el que està passant. Com podem ser optimistes?
És que ens estem jugant que l’habitabilitat del planeta es deteriori, per exemple. Això augmenta la nostra responsabilitat. Miri, Miquel Martí i Pol diu que “tot està per fer, i tot és possible”. És una bonica frase per ser optimistes.
Hi ha qui diu que els joves, les noves generacions, han perdut els principis clàssics dels valors. És així?
El problema no està en els joves. La constitució de la Unesco diu que “els educats són lliures i responsables”. Doncs bé, els grans, enlloc de formar gent lliure i responsable, ens hem refiat de les institucions estrictament econòmiques, i dels anomenats informes “Pisa”, que no segueixen les recomanacions de la Unesco, quan diuen que la humanitat serà guiada pels principis democràtics, que són quatre: la justícia, la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Enlloc d’això, aquests informes promouen que cal treure millors notes en una assignatura determinada, o que cal saber més anglès…. Això és confondre la capacitació amb l’educació.
Correm el risc de normalitzar aquesta situació? Que això que passa es prengui per normal?
No només el risc. La Maria Novo, una professora de la Uned de Desenvolupament Sostenible, diu que el gran problema que tenim és el N.E.D.: “nos están distrayendo”. Els grans mitjans ens estan convertint en espectadors impassibles. Els hem de dir als joves que vagin en compte, que els grans els estem traint. Estem avui davant de processos potencialment irreversibles que poden deixar als joves un món molt deteriorat. Això seria un error històric de la nostra generació.
El món canvia ràpidament. Hi serem a temps?
Fa només 25 anys, el 90% de la gent naixia, vivia i moria en 40 kilòmetres al seu voltant. Abans la majoria no sabíem res. Érem silenciosos, temerosos, obedients… La dona no pintava res. Ara, gràcies a la tecnologia, tot canvia. Podem expressar-nos. Sabem què passa. Ara, per les xarxes socials, podríem dir-li tots a Donald Trump que si no accepta els acords de París, deixarem tots de comprar productes nord-americans…
Hi ha molta gent que no pot encara. Per això venen a Europa buscant un món millor. Què en pensa de la crisi de refugiats?
La gent ve aquí perquè s’està morint de fam. És una vergonya que cada dia al món es morin entre 15 i 25.000 persones de gana, la major part nens d’un a cinc anys d’edat. En aquest mateix dia, ens hem gastat 4.000 milions de dòlars en defensa i despeses militars. Què és això?.
Estem a les portes del record de l’1 d’octubre. El que està passant a Catalunya, com ho veu?
Amb molta preocupació. Primer de tot, s’ha de respectar a tothom, pensin el que pensin, i després, posar tot això no només en un context nacional… Avui som ciutadans del món. Parlar de ciutadans espanyols, o catalans… és molt petitó això. Avui els reptes són mundials. Dins d’aquest context, voler deixar de ser ciutadans del món és un error. Ho respecto, però és un error. El que hem de fer és unir-nos tots per fer front a aquests grans desafiaments mundials. Ara bé, Catalunya sempre ha sabut ser molt seva. I això ho hem de continuar tenint.
Com?
Soc partidari que siguem una nació, amb autogovern, que forméssim part d’un sistema federal, una nació multiestatal, o multinacional. Hi ha moltes solucions possibles, però no pot ser una sortida que no reflecteixi la totalitat de la catalanitat. S’ha d’anar també en compte amb tots aquells que es consideren supremacistes, perquè això, històricament, sempre ha tingut com a resultat el conflicte i la mort. Dins del context democràtic, s’ha de fer una consulta, i si la majoria de la gent diu que s’ha de fer República, es fa República. Tampoc podem oblidar que es va escapçar un Estatut aprovat per la majoria de la gent, es van recollir firmes contra aquell Estatut… allò va ser un desastre. És lògic que emocionalment es vulgui donar un cop de puny damunt la taula, però després, madurant, te n’adones que només hi ha un país al món producte d’una secessió: l’illa de Taiwan, de Xina. No està a les Nacions Unides ni reconeguda per ningú. Les coses s’han de fer ben fetes.
Jordi Puiggròs |@jordipuiggros67
