Fatxendes – Pere Prat

El darrer cap de setmana van visitar Catalunya, teòricament amb intencions diverses, diferents membres del PP que ocupen, o han ocupat, importants càrrecs en el govern de l’Estat. Alguns amb ganes de convèncer, altres només a recordar que enfrontar-se amb l’estat porta conseqüències. Es va tornar a repetir la llarga trajectòria de la “diplomàcia” feta des la imposició i del bescanvi. “Només et dono alguna cosa si a canvi me’n dones una altra”. I com que a Catalunya ni uns ni altres poden donar res més i el risc de perdre és molt important, l’estratègia de tots continua sent la de “sostenella i no enmendalla”. Així veiem com l’ex president Aznar, continua donant lliçons geopolítiques. Tant li fa que els interlocutors siguin brasilers o catalans. Si volen anar bé han de fer el que ell diu. I si no ho fan, es que tenen una visió a curt termini, practiquen vols gallinacis, denoten falta de consistència, i no s’adonen que només amb la persistència s’aconsegueixen resultats… Una forma d’entendre la política que lliga bé amb la seva aparença física, malgrat haver abandonat aquell bigotet que recordava la imatge del personatge immortalitzat per Xarlot. I l’actual president, que alguns veuen molt allunyat dels postulats aznaristes, però que no deixa de ser més del mateix, ningú podrà negar-li falta de persistència. Sempre amb el no pel davant i amb l’escut legal, fet d’interpretacions interessades. O Gonzàlez Pons amenaçant els catalans amb segles de misèria, si marxen d’Espanya. Però no són evidències econòmiques sinó conseqüència d’una política de “terra cremada”. Del cavall d’Atila. Però és encara més trist el missatge que dóna Luis de Guindos, el ministre de l’àrea econòmica. Ja no es conforma en donar lliçons als catalans. També li diu a Brussel·les que no sap fer números. I ho fa en nom del govern perquè, com parla anglès, es qui va a les reunions de l’Eurogrup, en lloc de Cristobal Montoro, ministre d’Hisenda, que així es beneficia del seu monolingüisme per ‘exhibir’ el seu talent només pel ‘consum domèstic’. Però aquest tipus d’arrogàncies es paguen. Mariano Rajoy presumia d’haver pactat amb Angela Merkel que Arias Cañete seria el vicepresident de la CE, i Guindos el president de l’Eurogrup. I res. El primer és un comissari menor que ha patit molt per aconseguir el nomenament i encara no ha a perdut l’aura de lobista dels interessos energètics. I és l’holandès Dijsselbloem qui continua al capdavant de l’Eurogrup, amb altes possibilitats de ser reelegit. Espanya segueix presentant uns comptes públics que no han canviat la tendència, per molt que es presentin com exemple mundial i que Mariano Rajoy prediqui a Austràlia el que no ha fet. Es segueix gastant molt més del que deu. I el deute i l’atur són excessius. I per això Espanya es va quedant al marge de les grans decisions europees. Ni és creïble, ni s’esforça per semblar-ho. I així ser fatxenda (altres hi veuen un cert continuisme d’un passat identificat amb paraules molt properes) és una temeritat. I més quan les perspectives poden empitjorar molt. Espanya ja ha perdut el 30% del seu PIB per la crisi. I ara té amenaçat una altre 20% si Catalunya se’n va. Algú dubta que continuarà la present estratègia de bel·ligerància? Es creuen obligats a continuar aquells moments de gloria, encara que ja no en quedin només que parracs. Segueixen actuant com si encara tinguessin un gran paper en el concert mundial. Ja no poden dir que en el seu territori no es posa el sol, ni poden continuar aquelles polítiques extractives que tants beneficis donava a uns pocs. Però segueixen comportant-se igual. No canvien. Així l’emprenyament nacional es cristal·litza en idees com la de ‘Podem’. Sense tenir ni un sol diputat ja “manen”. Saben que si guanyen els pujaran els interessos. I ja van amenaçant. Poden no pagar el deute. Però no ho diuen a qui deuen, sinó a la gent que cada dia s’ha de llevar per anar a treballar. Aquesta és la seva dinàmica per il·lusionar al ciutadà. I és que els fatxendes, gairebé sempre, sempre acaben fent servir els mateixos arguments. Tothom a creure, perquè mana qui mana. Pere Prat