La Farah va néixer a Taza, al Marroc. I després de cursar el Batxillerat i un Secretariat d’Administració i Direcció d’Empreses; amb 26 anys, va viure una temporada a França, fent de mainadera. El 2002, va instal·lar-se a Igualada, una ciutat en la que tot i els seus coneixements -en un principi- només li oferia feines precàries en el treball domèstic, o a l’hostaleria. Tot i així, va tirar endavant la regularització del permís de residència mentre no va cessava en l’esforç d’aprendre la llengua catalana: el pas decisiu per a una plena integració en un nou país i una nova cultura.
Finalment, a l’any 2005, va entrar a treballar a Càritas, al Servei d’acollida, com a traductora i mediadora; una feina que ha contribuït amb escreix a la seva realització personal i professional, especialment pel que fa a l’acte d’acompanyar i fer costat als altres. Amb tot, com en un procés de superació, va aconseguir fer realitat un dels seus grans propòsits, la independència econòmica en un país diferent del seu, bo i sentint-se orgullosa i agraïda per la bona acollida de què va ser objecte. Tant és així que va poder viure una forta implicació en diferents aspectes de la vida i les tradicions igualadines tot formant part durant uns anys de la Colla dels Moixiganguers i també de la Festa de Reis; una celebració en la que hi va col·laborar de manera entusiasta com a patgessa.
Emperò, si bé en aquests dos contextos, mai no va experimentar cap sentiment de signe discriminatori; sí que, arran dels detestables atemptats terroristes –que, en la seva opinió, des dels mitjans de comunicació s’atribueixen a fanàtics vinculats al jihadisme- en més d’una ocasió ha anat observant com si algunes persones li referissin mirades de rebuig pel fet de ser musulmana; quan no ha hagut de suportar comentaris despectius en relació als immigrants musulmans.
En aquest sentit, en el seu dia a dia, cada cop se sent més preocupada per l’avenc de la demonització –per part d’alguns que ostenten el poder- contra els pobles musulmans. Tanmateix, aquest període, essencialment adreçat a compartir-se i a servir als altres, li ha permès prendre consciència de les dificultats per les que passen els immigrants que cerquen un futur aquí mateix, a Catalunya. Impediments administratius, econòmics i d’adaptació a un organigrama social estrany, a més del topall d’haver de plantar cara a una nova llengua i cultura l’han fet despertar en la imperiosa necessitat de comprometre’s en les causes socials, especialment les dels més desafavorits. En aquest sentit, no ha vacil·lat a l’hora d’implicar-se i prendre part en manifestacions reivindicatives contra totes les expressions del racisme i els feixismes que s’han convocat aquests darrers anys a Igualada.
I des de la recent constitució de Compartim Ciutadania, aquesta agrupació aposta a ser l’espai més avinent –segons ella- per a concórrer al costat d’altres dones i des de les vivències pròpies de les persones sensibilitzades amb la injustícia i les desigualtats per a la vindicació d’un món millor; a la vegada que serveix de punt de trobada per a què persones discriminades o en situació irregular puguin donar-se la mà en l’acte de normalitzar la seva condició de ciutadania. La causa avui, però, és la defensa de “Els refugiats”.
Si més no, des dels vessants de dona i musulmana, insisteix en què no comparteix els tòpics referits a la seva religió i cultura; i, considerant que la societat patriarcal fa mal a totes les dones, en la seva condició, la discriminació actua sovint per via doble. Caminar plegades, per a destriar una cosa de l’altra, i evitar imposicions que estigmatitzen, és l’única via per a entendre que són moltes les dones musulmanes que no estan supeditades ni al patriarcat ni a cap imperatiu religiós.
