El film Sunshine (Alerta solar) ja té bastants anyets, però és un film interessantíssim. Catalogat com a terror espacial, té un vessant filosòfic molt potent. Preocupats per la possible extinció del Sol un grup de científics ideen un pla per reactivar la nostra estrella. La nau Icarus 2 és enviada després del fracàs inexplicat i envoltat de misteri de l’Icarus 1 per tal de donar nova vida al sol mitjançant una explosió nuclear. No puc continuar més sense apunyalar-los amb algun espòiler incòmode. Millor la veuen una nit de dissabte que no sàpiguen què fer. Una meravella.
La gran diferència entre la visió del Sol de l’home antic i el modern es veu en detalls com aquests. Que hi hagi un grup de persones a la NASA dedicat les 24 hores a vigilar l’activitat solar per por a tempestes solars que puguin fer malbé les comunicacions i la nostra fràgil tecnologia demostra que el Sol ens fa por i que sabem que estem lligats al seu destí. L’home antic el veia com un Déu, el donador de la vida, ja que tota l’activitat provenia de la seva llum i calor. El primitiu donava per descomptada la mort de tot i assumia la fi del món amb escatològica i estoica resignació; s’imaginava la fi del món poèticament com un Ragnarok on els Déus i homes lluitaven plegats, o amb un Déu omnipotent que es preocupava pels pecats dels mortals, fins i tot dels més petits, amb la seva sapiència infinita… Tan preocupats que estem avui per la nostra privacitat a internet imaginin que difícil deuria saber que Déu era a tot arreu i ho veia TOT. Amb la seva visió de la vida com a miracle l’home primitiu es protegia d’una pregunta que ja de ben petits es fan molts nens i que els adults responen amb tremolor als llavis. I si s’apaga el Sol? Tururut.
Sembla que el Sol ja no és el que era, però la Lluna segueix tenint aquell romanticisme que ens la fa veure bonica i inspiradora, amb la seva cara oculta i el seu somriure etrusc, lletja alhora i obscura. I tanmateix, l’home modern amb la seva tècnica ha permès convertir la nit, terrible i font del mal per a l’home medieval, en un petit miracle: bars de copes i llums de neó, concerts, raves tecno… La nit és dels insatisfets, dels qui necessiten el vol màgic de la fosca, va escriure Enric Vila ja fa uns anyets. El poeta Gabriel Ferrater ho va expressar també molt bé en el seu genial vers: la nit no ha deixat llum sinó en els trossos de gel, que ens repartim i no bevem. Però el Sol continua sent l’astre rei, el senyor de tot, el “putu amo” del Sistema Solar. Si George Harrisson va compondre Here comes the Sun en un rampell de genialitat infantil i càndid, sobretot tenint en compte la vida dissipada dels Beatles, és perquè el Sol té un poder simbòlic evocador que cap anàlisi científica i lògica pot superar. Els himnes al Sol tan presents en totes les religions del món mantenen avui tota la seva vigència. Here comes the sun, it’s all right, it’s all right…
