D’entre el completíssim programa que enguany presenta la nova edició de la Primavera Gran d’Igualada, a iniciativa de l’Ajuntament de la ciutat i de l’Associació de la Gent Gran; personalment i pel meu particular compromís amb aquesta causa de reconeixement a la Gent Gran, al costat de les plurals convocatòries que es van duent a terme al llarg de prop de dues setmanes, entenc que cal posar en valor la projecció de la pel·lícula “Un estiu a Eivissa”, en el sentit que es tracta d’una sessió cinematogràfica que contribueix a potenciar no solament el fet cultural que és el cinema sinó també la proposta d’una pel·lícula que, en aquest cas, fomenta i reforça els vincles entre diferents estadis generacionals.
Estrenada el 2019, i dirigida per Arnaud Lemort, és una comèdia francesa d’un marcat segell estiuenc, que converteix -a grans trets- el reclam turístic de les Illes Pitiüses en un autèntic aparador de sol, amb música electrònica i amb històries personals farcides d’enrenous sentimentals.
Amb Christian Clavier, en el paper de Philippe, al centre absolut del relat i secundat per Mathilde Seigner, com a Carole, de fet la pel·lícula oscil·la entre la sàtira familiar, un vodevil de vacances dibuixat pel retrat d’algunes caricatures generacionals que marquen el ritme d’un exercici cinematogràfic tan aviat transcendent com insubstancial.
Això sí, des dels primers minuts, el film contraposa les quotidianes grisors parisenques amb una Eivissa certament resplendent i francament abocada als plaers; una realitat que, al cap i a la fi, la converteix en aquella inconfusible postal publicitària tan pregona de les agències de viatges.
És, precisament, aquest contrast visual -París i Eivissa- el que fixa el to d’una història construïda a partir del xoc de maneres d’entendre la vida entre Philippe -un podòleg de mitjana edat que intenta desesperadament mostrar-se amb una aparença de modernitat- i els fills adolescents de la seva parella, Carole.
Aquesta premissa, aparentment senzilla, arrossega irremeiablement un encadenat de gags que fluctuen entre rialles desenfadades i per què no amb un humor d’una comicitat potser passada de moda, que només se sosté gràcies als tics interpretatius de Clavier; realment el protagonista que devora de forma magnètica llargues seqüències del relat amb una magnífica interpretació de Philippe en les seves maneres de cridar l’atenció, convidant-nos a episodis d’una fastuosa teatralitat.
Efectivament, la cinta troba la seva millor arma en la figura de Clavier, perquè ens presenta Philippe com a un home emplaçat fora del seu entorn natural, tendre i d’una humanitat entranyable, però, ridícul alhora amb alguns dels seus acudits i més encara quan es deixa portar per les temptacions d’un univers de discoteques i excessos nocturns.
Definitivament, un personatge que no encaixa gens en aquest context: fins i tot els adolescents se’l miren com si fos una relíquia d’una altra època. Tot plegat fa que el discurs narratiu d’aquest metratge, sense massa pretensions, es mogui empès per un ritme àgil escena rere escena, sempre recolzant-se en la febrícula turística de l’Illa. Eivissa hi apareix retratada com a un espai de festa perpètua: platges inimaginables, discoteques babilòniques, cossos bronzejats i nits sense fi.
Puntualment, com si d’un regalet es tractés, hi fa una aparició fugaç la serena pau de Formentera: el vertader contrapunt visual d’una història que prefereix el soroll a qualsevol tenyiment d’assossec. Aquesta ambientació és, probablement, un gran encert del film, doncs més que veure’s explicada Eivissa sembla consumir-se amb la gresca i el rebombori.
Tanmateix, rere aquesta aparença festiva, el guió ens descobreix uns personatges secundaris, potser massa esquematitzats, especialment els adolescents i la mateixa Carole, que es manifesten amb prou rotunditat des de l’estereotip i la contradicció dramàtica de les seves pròpies vides; sumant-se a participar d’una comèdia que els obliga a caure reiteradament en l’acudit fàcil, en l’exageració i en un humor ocasionalment passat de voltes. El resultat és una obra, en la que tots plegats contribueixen a regalar-nos moments simpàtics amb d’altres d’una inconsciència quasi lapidària.
Al cap i a la fi, la pel·lícula ens transporta a una Eivissa que conserva un inequívoc o tal vegada estrany poder de seducció: la d’aquelles comèdies d’estiu conscients de la seva pròpia lleugeresa, però que, de retruc, posen en qüestió -moltes vegades- el controvertit comportament humà de cada un dels seus personatges.
En conseqüència, sense arribar mai a desfermar-se del tot ni assolir una autèntica profunditat emocional, el film apunta a funcionar com a una evasió benèvola, de vegades imperfecta i sorollosa, però ideada per a deixar-nos un amable somriure, el somriure momentani que traspua de les comèdies. I sense llegar-nos cap petjada a llarg termini, sí que assistim a la visió d’una postal cinematogràfica de vacances on el sol, la música i el protagonisme dels seus intèrprets acaben imposant-se a qualsevol intent de subtilesa.
