Estigma o integració

L’estigma és descrit com una marca que es feia amb un ferro roent als esclaus que intentaven fugir o a les persones que havien comès algun crim, per tal de identificar-los de la resta de persones. L’estigma social és un atribut o característica que s’infereix o percep d’una altra persona com a indesitjable, imperfecte o limitat. Es classifica segons la seva categoria tribal (ètnia, religió, etc.), característiques físiques (malformació, obesitat, discapacitat, etc.) o característiques individuals associades a la personalitat o comportament (homosexualitat, delinqüència, prostitució, etc.).

Amb els anys, he tingut l’oportunitat de treballar amb persones que viuen al carrer, amb malaltia mental, amb discapacitats, persones addictes a l’alcohol o/i les drogues, dones que reben maltractament, etc. i tots ells m’han fet créixer com a professional, però molt més com a persona. Fins al punt de plantejar-me si veritablement hem de treballar per a integrar a aquestes persones a la nostra societat o potser hauríem de treballar per a integrar-nos nosaltres en ells, comprendre perquè ocupen aquest lloc i aprendre el que ens estan mostrant. Ells i elles que ens resulten desagradables i amenaçants, els evitem i ens costa mirar-los als ulls.

L’increment de trastorns i malalties mentals son fruit d’una societat malalta. Manifesten símptoma d’ alguna cosa que ens passa tant com a individus com a col·lectiu. La por o prejudici son fruit de desinformació i, en una societat com la nostra, no és excusa que ens faltin medis per a estar informats i conèixer. Però costa i també s’ entén, preferim sentir-nos lluny i sans d’ aquells que sembla que no ho son.

El rebuig incrementa la desigualtat i alimenta l’alienació, ens allunya com a éssers vinculars i socials. I no som tant diferents, necessitem del mateix: sentir-nos estimats, acceptats i pertanyents.