“Els oficis de la pell han estat indestriables de la història d’Igualada”
Vaig néixer i visc a Igualada. Sóc historiador, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona. La meva vocació per la història va ser induïda pel Dr. Joan Mercader, a qui considero el meu mestre. M’he especialitzat en història de la societat i de les institucions. He publicat diversos llibres i articles sobre la Guerra de Successió, estudis biogràfics i d’història econòmica i empresarial, que és el tema del meu darrer llibre, “Els oficis de la pell a la Catalunya preindustrial”, de recent aparició.
Divendres passat es va presentar l’obra “Els oficis de la pell a la Catalunya preindustrial”, un encàrrec del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Què trobarem al llibre?
El llibre té, bàsicament, un enfoc patrimonial. Està inclòs dins d’una col·lecció del mNACTEC que es diu Patrimoni Industrial i en aquest cas tracta sobre un ram concret com és el de la pell. Amb el llibre tractem de recuperar i rehabilitar a través de testimonis documentals allò que, en molt casos, ja no existeix com a edificis de patrimoni. Arreu de Catalunya s’identifiquen 60 poblacions on hi havia assentaments blanquers i pràcticament no en queda res, en termes visibles. Precisament ara s’estan recuperant, mitjançant excavacions arqueològiques, algunes adoberies a Tàrrega, a Lleida a Granollers… que ens donen vestigis molt rudimentaris del que ha estat la indústria de la pell al llarg dels segles. Per exemple, a Barcelona, que és una part important del llibre, i on hi ha una interacció entre el medi (el Rec Comtal), el barri de Ribera i els assentaments blanquers, no en queda res, no hi ha restes, tot va ser arrasat durant la Guerra de Successió. El llibre el que intenta és, a nivell documental, recuperar aquest patrimoni que ara és intangible. Amb els pocs testimonis arquitectònics que queden el que es vol és reproduir el que eren els elements característics de la indústria, començant per la identificació dels propietaris. En una vintena d’aquestes 60 poblacions he pogut identificar els blanquers: com es deien, on residien, inclús els renoms. Això ens permetrà acostar el zoom al mapa de la ciutat i veure el barri, les adoberies i com eren aquestes instal·lacions.
A Igualada tenim una mostra de les antigues adoberies, Cal Granotes.
Sí, i és molt important per conèixer com era la indústria de la pell perquè és dels únics vestigis que queden. A través d’unes restes convenientment restaurades i a les quals se’ls ha donat un tractament museogràfic, ens permet veure com era l’arquitectura, com era l’utillatge industrial, com era el procés de l’adobat, de fabricació i diversos components de l’ofici de blanquer. A Cal Granotes s’ha pogut recuperar no només l’edifici a peu de terra sinó també la part superior on treballaven els assaonadors, que eren qui feien els acabats i l’estenedor. Això permet conèixer el procés tot sencer.
Com s’ha dut a terme la feina de recerca?
Ha estat molt laboriosa, perquè en ser una indústria tan rudimentària i caracteritzada al llarg de la història per un arcaisme tecnològic exasperant, també a nivell de documentació és molt escassa i he hagut d’acudir a fonts complementàries: fonts fiscals, notarials, sobretot inventaris post-obitum. També m’ha estat molt útil la documentació gremial que es conserva a diverses poblacions de Catalunya, especialment a Barcelona. He pogut treballar amb molta documentació de la Junta de Comerç, on es guarda un fons documental molt important, que ens permet veure els intents de modernització de la indústria dels blanquers. També he treballat amb les regulacions municipals de les diverses poblacions, sobretot amb els llibres de mostassaf (és una documentació que existeix a tots els municipis de Catalunya).
La història de la indústria de la pell potser és poc coneguda en comparació amb la indústria cotonera. Per què?
Per dues raon fonamentals: al llarg de la seva història la indústria dels blanquers ha estat molt arcaica, fixa’t, per exemple, que hi ha representacions de l’ofici de blanquer a l’antic Egipte que són gairebé idèntiques a fotografies del segle XIX de blanquers a la nostra ciutat. I un altre element és que la indústria cotonera, arreu d’Europa va ser una de les bases de la Revolució Industrial, és una indústria més rellevant.
Tal com es pot observar en imatges del llibre, en un primer moment els obradors de pell es trobaven dins l’àrea urbana, però es van traslladant a extramurs.
Tot i ser dins l’àrea urbana, es trobaven a la perifèria de les ciutats per una raó molt senzilla: perquè era una indústria molt bruta, molt contaminant i feia unes males olors terribles i per això es van desplaçant cap als exteriors de les ciutats, amb un element condicionant en tots les casos, que és la proximitat de cursos d’aigua: fonts, basses, recs, sèquies.
Els recs sempre van lligats a la indústria adobera?
Són preexistents. Els recs originaris, en moltes poblacions, eren per a tasques agrícoles, sobretot per moldre. En el cas d’Igualada el rec que coneixem no era el rec dels blanquers, era el rec del Molí de l’Abadia on els pagesos havien d’anar a moldre el gra. Després s’hi va instal·lar la indústria dels blanquers.
A què es deu que en moltes poblacions desaparegués la indústria adobera?
Hi ha una diversitat d’interpretacions: falta d’aigua, diversificació i engrandiment d’altres factors econòmics però en termes generals diria que és un factor econòmic general: el factor del mercat. Durant els segles medievals i moderns l’economia es basava en l’autoconsum i tant es podia fer en una població de vint cases com una de més gran. A finals del segle XVIII comença a augmentar la demanda. I d’aquests assentaments en sobreviuen els que poden competir i s’extingeixen els que no són rendibles.
