En aquesta segona part de l’entrevista amb Baltasar Garzón parlem de l’afer Wikileaks i la situació del seu defensat, Julian Assange, i de la situació política i judicial de l’estat espanyol.
Per “totum revolutum”, l’embolic enorme que s’ha originat al voltant de Julian Assange, per cert, amic del Procés sobiranista. Vostè és el primer dels seus advocats. En què l’ha ajudat personalment la seva relació amb el fundador de Wikileaks?
Vaig estar ahir mateix amb ell a la presó de Londres. A mi m’ha ajudat a conèixer una gran persona, un gran professional de la informació, que s’ha jugat la vida i se l’està jugant, des d’una situació molt adversa, amb un avenir certament problemàtic i incert. I m’ha ajudat a formar-me també en tota l’àrea de defensa de la llibertat d’expressió, en temes tan transcendentals com és la denúncia de violacions massives de drets humans, en una guerra com la de l’Iraq, a l’Afganistan, denúncies de corrupció sistemàtica, excessos, rendicions, assassinats selectius i generalitzats de víctimes civils … és a dir, és molt fort que Julian Assange estigui sotmès a procés i no obstant això no s’estiguin investigant els fets que va denunciar. Fins i tot la pròpia disquisició de considerar-lo com espia, quan l’únic que ha fet ha estat exercir com a editor de Wikileaks, com a periodista i com a informador.
És molt greu la seva situació, ara és molt delicada. Ell està bé d’ànim, però físicament està deteriorat perquè són set anys tancat en una ambaixada i ara en un règim de 23 hores d’aïllament. Això és molt dur i estem comprovant que hi havia una invasió permanent en la seva privacitat, intimitat, però també dels que estem portant la defensa i de les persones que el visitaven. En tot cas el que demostra és que ha estat objecte d’una persecució política clarament induïda perquè es va atrevir a treure els draps bruts del poder.
Vostè va ser diputat amb el PSOE de Felipe González, fa molts anys, i recentment va fundar un partit polític, Actua, al costat de Gaspar Llamazares. Tenim a Espanya la dreta dividida, i sembla que l’esquerra, també …
Si n’hi ha pocs i no es posen d’acord… De poca cosa ens està valent que hi hagi 42 diputats i 123, però no es posen d’acord. És molt confús tot el que hi ha, i jo el que trobo a faltar realment és el judici o l’actitud assenyada dels polítics elegits democràticament per governar aquest país, per governar Espanya i tots els territoris. Tenim molts problemes i immensitat de qüestions per resoldre. Jo crec que ja està bé, és temps perdut i espero que hi hagi investidura i que s’afrontin els problemes …
Sobretot l’agenda social, per a la qual sí que sembla que hi ha més consensos.
L’agenda social, per descomptat, la transició ecològica, tot el que són les noves tecnologies, la sostenibilitat, l’agenda verda, la reducció de bretxa salarial, la defensa de la dona i la lluita contra el masclisme … tot allò que sembla que des de la dreta més rància i extrema s’està qüestionant. Per tant a Actua el que hem pretès és sempre cridar a aquesta reflexió. Tant de bo que no fos necessari un espai com Actua perquè això vol dir que hi hauria aquest enteniment, i en les eleccions hem renunciat a presentar candidatures allà on podíem donar suport altres iniciatives, i ho hem fet amb Més Madrid …
L’esquerra ja de per si està fraccionada. L’important és que es produeixin aquestes sinergies i al que jo apel·lo i exigeixo com a ciutadà, és que es deixin a part els personalismes, el repartiment de llocs i se centrin els líders en les idees, en els programes, en el que s’ha ofert a la ciutadania. Les eleccions és un contracte amb els ciutadans: que compleixin la seva part, nosaltres la complim votant, però ara han de complir ells i ja dic que portem massa temps esperant que això es produeixi.
Des d’Actua també han parlat moltíssim de la possible solució federal per al tema català. Des del PSOE sempre ha semblat que això no s’ho creuen …
Sempre he pensat que la solució d’Espanya, després que en la Transició al tema territorial se li donés una solució transitòria, està en una Espanya federal. Tot i que l’Estat autonòmic té uns marges molt amplis, encara falten aspectes que desenvolupar i una reforma constitucional en aquest sentit seria molt bona. Crec que podria ajudar a evitar que subsisteixin aquests problemes. Jo soc essencialment universalista i internacionalista. Per a mi les fronteres no tenen gaire sentit, no per casualitat defenso la jurisdicció universal en tots els àmbits, i també per exemple en els delictes mediambientals i econòmics financers. Considero les fronteres com murs, es porten en si mateix les identitats. Tenim un problema i cal afrontar-lo. Defugir és equivocar-se, cal seure a dialogar i si la solució federal és la que dóna resposta a això, endavant, i si fos una altra, doncs endavant. Però no podem seguir cedint temps i espai perquè vinguin les solucions per via judicial. Això no es produirà. Hi podrà haver condemnes, podrà no haver-les, però el problema seguirà subsistint, perquè a les ments ni se les condemna, ni se les absol i als sentiments tampoc.
Mai abans s’havia parlat tant de justícia a Espanya. Malgrat això és una de les coses que més preocupa als ciutadans.
Bé, és lògic que preocupin. Seure davant d’un tribunal no és desitjable. El risc a equivocar-te, a fer danys irreparables està sempre present per molta fidelitat i compliment de la legalitat. Però patir les conseqüències també és terrible, siguis una persona individual, o una empresa. En fi, hi ha molt en joc i per tant la justícia sempre estarà a debat. L’important és que els fonaments d’aquesta justícia siguin prou ferms perquè els que l’administren generin en els ciutadans una tranquil·litat i un desassossec. Sentències com les de “La Manada” inicialment a Navarra van produir aquest desassossec. Després, la sentència del Tribunal Suprem simplement ens porta a la lògica del que són les coses normals, és a dir, l’atac múltiple a una dona de la manera que es va comprovar no té més que un nom, que és una agressió sexual múltiple i violacions múltiples. La justícia, en els temps que corren, no només ha de ser justa sinó aparentar-ho, i a més ser pedagògica. En l’era de la comunicació global, les persones necessitem explicacions, no solament imposicions. La Justícia ha de transmetre i que qui la rebi ho entengui, però també la societat. L’explosió de la comunicació exigeix que les explicacions siguin contundents, i que no portin a confusió. Errors de la justícia, missatges erronis o equivocats, confusió entre política i justícia, judicialització de la política… Hi ha el risc que incideixin negativament en una democràcia.
