En aquesta societat ens han ensenyat a no creure en allò que els nostres ulls no veuen, ens han educat a no considerar com a vàlid allò que no es demostra científicament, però que passa quan algú et diu que pot veure coses que tu no veus? Que passa quan a les xarxes o a través de la premsa comencen a parlar del tema? I si et diuen que hi ha una màquina que pot registrar i analitzar la teva aura? Encara dubtes?
L’Ana María Oliva, enginyera, doctora en Biomedicina i terapeuta viu a Barcelona i treballa amb un dispositiu que mostra l’aura de la persona. Ella defineix l’aura com “un camp bioelectromagnètic generat pels intercanvis elèctrics dels nostres àtoms i cèl·lules; l’alliberament de biofotons per part de l’ésser humà”.
La gent entrenada la pot veure, i en certs països/cultures n’hi ha força gent.
Ella utilitza les imatges que l’equip li aporta per conèixer l’estat del pacient, possibles afectacions a òrgans, estats d’ànim, però hi ha moltes altres tècniques que treballen amb l’aura sense dispositius. A més, a Europa aquests equips només poden ser una tècnica d’avaluació de l’estat energètic de l’organisme, en canvi a Rússia estan legalment acceptats.
Ella ha observat coses ben curioses com l’espurna de llum que es mostra quan un espermatozoide fecunda a un òvul, més pèrdua biofotònica en malalties (quan l’organisme està intentant corregir alguna cosa), i el que és potser més sorprenent, com l’aura canvia davant d’un insult, o com es compensa escoltant un perdó, o una notícia agradable.
I no es fascinant això? És hora de prestar atenció, despertar, desaprendre, entendre que ni les paraules ni els pensaments se’ls emporta el vent, perquè l’energia no es crea ni es destrueix, només es transfereix o es transforma.
