Abans es deia “Any nou vida nova”, però ara s’albiren pocs canvis. El més significatiu és que, després de la covid, han tornat les ganes de divertir-se i celebrar. El mantra aznarià “Espanya va bé”, ara també el fa la vicepresidenta econòmica Nadia Calviño. Les dades macroeconòmiques van millor que les previsions fetes inicialment i la temuda estagflació s’allunya. S’han creat més de mig milió de llocs de treball. L’IPC sembla que es tancarà a voltants del 6% (encara que la mitjana se situa al 8,5%).
El 2023, diuen que es frenarà l’economia, però tots els indicadors diuen que el PIB encara creixerà un 1,3% i serà un dels millors d’Europa, malgrat que un 38% de l’ocupació està en comerç, transport i activitats recreatives, que no són precisament les que més aporten per unitat d’ocupació. Vivim les paradoxes dels sondejos d’opinió interessats, que diuen que més del 60% dels espanyols pensen que ells van fent, però creuen que Espanya va malament. (Els nivells de pobresa estructurals no paren de créixer i les necessitats més elementals costen de cobrir per prop del 40% de la població).
Es continuarà la política keynesiana de regalies, subvencions, ajudes i desgravacions. Els aliments estan disparats i el govern ha decidit compensar 8 milions de famílies amb un xec regal. Aquesta política d’estímuls es pagarà amb més dèficit i més deute públic (ja supera els 1,5 bilions). Espanya ha rebut aquest any dels fons comunitaris 31.000 milions d’euros (prop del 3% del PIB). S’ha produït un excedent de recaptació fiscal al voltant de 40.000 milions d’euros, redirigit majoritàriament a subvencions a l’energia i a estabilitzar preus. Les administracions públiques han gastat 60.000 milions d’euros més del que han recaptat. En total més de 130.000 milions en ingressos extraordinaris (per damunt del 10% del PIB) que no s’han destinat a rebaixar deute, que sembla es mantindrà en nivells molt alts en les properes dècades.
I els Fons New Generation -que havien de servir per preparar el país davant els reptes que tenim al davant- s’utilitzen per finalitats, massa sovint dubtoses, que només són despesa i no inversió productiva, gestionades per administracions lentes i ineficaces, on sol imperar el favor i l’amiguisme.
La Cambra de Comerç de Barcelona ha dit que entre el 2021 i 2022 només el 14,3% han vingut a Catalunya. Les transferències de fons del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) s’eleven a 3.039 milions, però en els deu primers mesos sols se n’han mobilitzat la meitat. La CEOE diu que els programes d’ajuts PERTE estan per sota del 10% del previst.
L’economia productiva continua patint i cada vegada es dediquen menys recursos a millorar la competitivitat. Ningú té massa clar els plans que es volen endegar contra riscos com el canvi tecnològic – robòtica, intel·ligència artificial, biomedicina – ni els relacionats amb el clima, les epidèmies, la globalització i l’envelliment, entre d’altres, ni com es pensa encarar el benestar actual i futur. I tampoc no s’atura el desastre de la guerra d’Ucraïna, que comporta milers de morts i un exorbitant malbaratament econòmic. Però el missatge oficial és que anem bé. Esperem que així sia.
