S’ha desvirtuat tant el qualificatiu de “jornades històriques” que ja no sabem si n’estem vivim o senzillament és un episodi més en les relacions entre Catalunya i Espanya. És evident que els polítics, que han estat elegits pels ciutadans per representar-los, obliden aviat què han dit i a què s’han compromès. Sols la constància i la perseverança davant les adversitats permeten els acompliments.
Els defensors del 155 i de l’espanyolització han canviat de formes i parlen insistentment d’haver tancat el capítol i miren de configurar un front d’esquerres amb reivindicacions socials perquè és “el que interessa a la gent”. I part d’aquest grup es justifica “vigilant” perquè malgrat dir que el seu objectiu continua sent la independència, han tancat definitivament “el procés”. De moment prioritzen la governabilitat, els càrrecs, els sous i els pressupostos. Expliquen els avantatges dels nous, però gastats, plantejaments que tothom sap inviables i que no es materialitzaran, però que verbalitzen amb l’esperança de mantenir el relat.
Continuen també els que viuen permanentment a cavall de l’èpica i les heroïcitats. Els que s’han de resistir a les detencions, els informes secrets, les togues i els foscos poders de l’estat. El seu camí és mantenir el caliu de l’ideal i voldrien acabar d’una vegada amb l’ofec que no deixa desplegar tot el potencial d’una terra que veuen assetjada i ocupada. Però conscients que els falta força per deslligar-se del jou i veuen en l’enfrontament l’única via de negociació.
I en aquesta llarga guerra, a voltes soterrada, es van girant pàgines. En alguns moments, uns acusen d’haver-se venut per trenta monedes i més endavant els altres els diuen que ho han fet per un plat de llenties. Els del bàndol unionista, siguin del color que siguin, sempre remen en la mateixa direcció. Han passat moltes coses des de l’escomesa del 2017 i la reacció de l’estat. Els lideratges catalans han canviat poc i encara es viu d’un relat que no té correlació amb els fets. Potser no siguem en jornades històriques, però sí en una constatació: “Encara som aquí”. Els lideratges han de ser capaços d’obrir nous horitzons, marcant objectius clars perquè la gent sàpiga de debò què vota i a on vol anar i com anar-hi. I per això, els que es posin al capdavant haurien d’estar obligats a seguir el camí que els ciutadans els han traçat amb el seu vot. Així es clarificarien els problemes i les opcions que hi ha per resoldre’ls.
