En una de les escenes més memorables de tota la història del cinema, el replicant Roy Batty va improvisar un discurs curt i punyent sobre l’existència i la memòria, l’empatia i la seva absència, i el rematava amb una frase que es va quedar gravada en l’imaginari col·lectiu: “I tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja”.
M’han vingut a la ment les paraules del majestuós Rutger Hauer a Blade Runner després de tornar a llegir un altre cop (i van ja …) unes memòries que certa persona gran que fa temps ens va deixar va escriure fa una pila d’anys on ens explicava què havia viscut, com i a on havia sigut feliç o desgraciat i la manera que veia que tot canviava massa ràpid i que al final tot s’acabava perdent.
Em trobo força sovint en converses amb els nostres grans que m’expliquen allò que en el recorregut de les seves vides havia sigut important, tant se val que siguin motius de dolor o d’alegria, i crec, o millor dit sé, que en el fons intenten transmetre les mil cares que a tots ens mostra la nostra pròpia existència a través d’una ja viscuda.
Els diccionaris, en la seva primera accepció, defineixen l’edatisme com la discriminació cap a una persona per la seva edat a través d’estereotips socials i prejudicis, però crec que en el fons el significat correcte seria el de convertir un ésser humà en invisible a partir de certa edat.
Suposo que és la nostra pròpia supèrbia la que ens impedeix escoltar i absorbir el més gran regal que aquells que ja ho han vist i viscut tot intenten fer-nos arribar mitjançant una simple conversa, però em temo que ens creiem que estem per sobre de tot i de tots i som més savis, més llestos i més desperts, i el que ignorem és que cada plec de les seves mans és part de la nostra vida.
Espero i desitjo que no siguem tan curts de gambals com perdre per sempre el fet de poder viure la nostra vida enriquida amb la d’un altre i no la convertim en una persona invisible.
I, per cert, en el discurs d’acomiadament de la seva pròpia vida, un Roy Batty ja totalment derrotat pel seu propi temps només pot finalitzar-ho dient: “És hora de morir”.
Intentarem ser dignes, no?
