La 24a Nit Empresarial de l’Anoia, que va tenir lloc ahir al polígon industrial de Montbui, portava per lema una obvietat: “Imprescindibles”, en referència a la inequívoca necessitat que un territori disposi d’un teixit d’empreses que generin riquesa, especialment llocs de treball. Malgrat ser una evidència, és bo recordar-ho. Com tantes coses que semblen oblidar-se enmig de les novetats ingents i constants que ens aporten els nous temps. Que els arbres no ens deixin veure el bosc.
És una excel·lent notícia que el polígon de Santa Margarida de Montbui ofereixi un molt bon aspecte, després de gairebé dues dècades buit, mig abandonat. El mateix ha succeït en altres indrets, com la zona industrial de Castellolí entorn de Parcmotor, i en el creixement, lent però constant, de l’àrea entorn del pla de Rigat de Vilanova. Però no ens enganyem. No són grans empreses amb elevades facturacions, ni tampoc aporten molts llocs de treball, ni directes ni indirectes. Molt benvingudes, és clar, i necessàries, també, però ja fa una vintena d’anys els polítics i els agents socioeconòmics de l’Anoia, en el llavors Consell Econòmic i Social que acollia el Consell Comarcal, asseguraven tenir la certesa que “grans empreses” vindrien a la Conca d’Òdena si hi hagués prou sòl industrial… Van aparèixer alguns nous polígons, com a Montbui…. i res. Una seguretat que es va anar esmicolant amb les crisis que van venir, i també perquè a altres llocs van ser més espavilats que aquí. Una mica de tot.
Ja fa una vintena d’anys el Consell Econòmic i Social de l’Anoia assegurava tenir la certesa que “grans empreses” vindrien a l’Anoia
El nou Pla Director que va fulminar el macropolígon de Can Morera, però va aportar-ne de nous, sembla que camina en bona direcció almenys pel que fa al polígon de Jorba. Aviat s’hi podran veure màquines, diuen les veus més optimistes. Tot és començar, però esperem que aquesta vegada les veus de sempre tinguin raó, i no haguem d’esperar una pila d’anys per veure-hi una mica de moviment.
No podem ensopegar dues vegades -o tres ja- sempre amb la mateixa pedra.
