L’Elvis Presley, aquell rei del rock que, de sempre, amb la seva música m’ha despertat unes sensacions úniques i perquè no significades passions; aquests dies he pogut redescobrir-lo -això sí, en versió original- des d’una pomposa i brillant escenificació, mostrat amb el seu posat i ritme desenfrenat, i mig acomodat a la categoria dels superherois, gràcies a una construcció fílmica de gairebé dues hores, francament mai vista. Així, si em cenyeixo al fil argumental, la pel·lícula indaga -i, segurament, també calla- en la vida i la música d’Elvis Presley bo i contemplant la complicada vinculació de més de dues dècades amb Tom Parker, el seu cabalístic manager.
Amb el visionat del film, doncs, se’t fa particularment memorable la gradual escalada a un estadi de glòria que de manera insòlita el va portar a la fama, fins i tot en el sí d’un marc social i cultural convuls i procliu a allò que seria la gran revolta ideològica i cultural de l’anomenada “Contracultura”, als Estats Units, amb els postulats d’alliberament i de consciència social promulgats pel moviment hippie, summament contrari al sistema establert. En aquest context, emperò, Elvis tan sols va suposar una amenaça contra una mentalitat carca i, si es vol també innocent, que no estava preparada per a aquesta explosiva revolució musical i artística a dalt dels escenaris.
Òbviament, malgrat aquest imperant context de denúncia a un més que instal·lat règim consumista; Elvis Presley, tot revolucionant l’univers de l’espectacle musical, va entrar de ple en un mercat de la fama més que desafiant i pervers, al costat també de Priscilla Presley, la seva dona, actriu i empresària, de qui després de diverses infidelitats se’n va separar el 1972. Això no obstant, al llarg d’aquest bestial salt a la popularitat, no deixa de resultar desconcertant de veure com es planteja l’assumpte de la relació d’Elvis amb el món de les drogues, i tot el procés de decaïment fins i tot els seus últims i agònics dies a la seva mansió de Graceland (Memphis, Tennessee), amb la seva tràgica mort, als 42 anys, el 16 d’agost del 1977.
Des del punt de vista de les interpretacions, el paper de l’Elvis entenc que el broda el jove actor Austin Butler, a l’hora de ficar-se en la pell del cantant -amb els seus posats, els seus gestos i els seus moviments provocatiu no gens espontanis, en les seves actuacions- i ser capaç de traspassar-nos l’empenta incansable i irrepetible del que es va convertir en el rei del rok. Malgrat tot, si bé l’accent de la seva veu fa que sembli que l’estiguis escoltant en viu i en directe, val a dir que el seu aspecte físic no et transporta del tot al veritable Elvis… i això provoca un cert desajust en la percepció fílmica del personatge .
Al capdavall, només em queda puntualitzar, encara que no soc amiga de pel·lícules musicals, que em sembla molt oportú el fet de portar a la gran pantalla -des del gènere de cinema-espectacle- a Elvis Presley: un personatge incomparable i únic, esdevingut una autèntica icona de la música, per donar-lo a conèixer a les noves generacions. Simplement perquè no pot ser que, avui, Elvis Presley, només romangui en la memòria i la consciència col·lectiva dels que ja tenim una edat, i sobretot ens agrada la bona música.
