Montserrat Roca
Directora Càritas Anoia-Segarra
Altres anys al voltant del dia de Corpus, el dia de Càritas, fèiem una assemblea on presentàvem la memòria i aprovàvem el pressupost. Aquest any no ho podem fer. Ens trobem en ple procés de desconfinament per la crisi de la Covid-19, però no volem deixar passar aquest dia sense reflexionar sobre els reptes que aquesta crisi ens planteja.
La crisi de la Covid-19 ha estat una oportunitat per fer-nos més humils, per fer-nos conscients de la nostra fragilitat i vulnerabilitat com a éssers humans, però sobretot ens ha fet adonar de la interdependència entre les persones. La realitat de la interdependència es contradiu amb la idea dominant en el nostre món, que defensa i fa elogi de l’autosuficiència, que ens fa creure que cadascú és gestor del seu benestar.
Aquests dies hem vist que tots depenem els uns dels altres, que necessitem el bon funcionament dels serveis públics i els serveis d’atenció als més vulnerables. Hem vist que depenem dels que hem anomenat imprescindibles, entre els que hi trobem el personal tècnic de salut; els auxiliars de les residències; i també els treballadors de neteja, dels supermercats, dels serveis municipals i dels serveis d’ordre, entre d’altres.
Hem vist que la conseqüència del fet que l’únic valor que defineix i condiciona l’organització laboral sigui el màxim benefici, ha generat precarietat laboral i que moltes persones, petits negocis i autònoms han quedat sense feina i sense ingressos.
També ens hem adonat de la desigualtat entre els infants. Quan no poden anar a l’escola i han de dependre de les noves tecnologies i del suport dels seus familiars, alguns tenen el risc de desconnectar-se del procés d’aprenentatge.
D’aquesta presa de consciència n’emergeixen quatre reptes que sempre han estat propis de Càritas:
En primer lloc, posar «la cura» de les persones en el centre de la nostra feina i en el centre de la vida. Això vol dir donar valor a aquelles feines que sovint són invisibles, feines que fan en molts casos dones en condicions laborals i econòmiques indignes.
També, viure la necessitat dels altres com un fet que reforça els vincles entre les persones que vivim juntes i que compartim uns serveis que hem de defensar entre tots i per a tots.
Per altra banda, donar resposta a la desigualtat, sobretot la dels infants i joves que estan en temps d’aprenentatge, perquè totes les persones tinguin les mateixes oportunitats.
I, finalment, voldríem que la solidaritat que hem manifestat davant d’aquest problema compartit no s’esvaeixi en el mesos que vindran.
