El Rock Català és el segell musical que fa al·lusió a aquelles formacions i grups musicals que, a partir de les darreres dècades del segle passat, a tothora cantant en català, van fer del rock i d’altres varietats de la música pop la màxima expressió popular i més puntera de les composicions musicals del moment, per diferents escenaris de tota Catalunya.
Si bé alguns d’aquests grups ja havien donat uns primers passos a tombant dels 70’, amb noms de la talla de Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Companyia Elèctrica Dharma, etc.; la pròpia etiqueta “Rock Català”, com a corrent musical, va tenir el seu moment embrionari tot just inaugurada la dècada dels 80’, bo i gestant un autèntic fenomen sobre la joventut del moment no només en l’àmbit de la música sinó també en el de la pròpia cultura i -per què no- del mercat musical. Així, aquests anys, van guanyar un rellevant protagonisme formacions com: Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït, Lax’n’Busto, Els Pets, Obrint Pas, Whiskyn’s, Brams, Gossos, entre d’altres; presentant públicament unes interpretacions que van provocar un total impacte sobre el sentiment musical d’una gran concurrència de públic, àdhuc intensificant i reforçant la presència de la llengua catalana a l’esfera musical, especialment, adreçada als més joves.
Més endavant, ben entrada la dècada dels 90, va amplificar-se novament aquest corrent rocker amb l’adveniment de nous grups i una consegüent multiplicació de concerts i festivals a tort i a dret dels Països Catalans. Precisament a partir d’aquesta etapa, és quan el rock català va ser més que qüestionat per alguns crítics musicals, entrant en controvèrsia amb altres grups i/o identitats musicals, pel fet de veure’s promocionat i subvencionat pel Govern de la Generalitat, un fet que va associar-se a interessos de caràcter lingüístic i/o polític; no obstant això -si es vol- es tracta de la mateixa casuística, de suport a la cultura, en què es van veure alguns grups de la “moguda madrilenya” promoguts, segons sembla, pel govern de la capital.
Òbviament, doncs, les senyes d’identitat del rock català van ser precisament la llengua i el marc geogràfic en què es duien a terme la majoria dels concerts més enllà de l’Àrea metropolitana de Barcelona, prenent part sobretot de convocatòries festives en diferents poblacions i molt especialment a propòsit de la celebració de les Festes Majors, provocant a l’ensems un efecte crida que convidava a participar d’escenes musicals d’un èxit més que assegurat.
Tanmateix, el rock català, amb algunes peces més que memorables, ha marcat una etapa no especialment llarga però sí de sonades audiències. De fet, ha estat el gran fenomen juvenil de més d’una generació capaç de relatar moltíssims passatges del mateix mercat musical i d’històries viscudes per part dels diferents components de cada grup. En summa, una història, que ha donat veu a una crònica delirant que, trenta anys més tard, ha anat conformant tota una evocadora memòria oral de la mà d’Oriol Rodríguez.
De tot plegat, sens dubte, cal posar en valor el seu llegat, el d’uns grups consagrats a la música que van contribuir de sobre manera a normalitzar qualsevol de les varietats del pop, cantades a Casa Nostra i amb la nostra llengua.
I a propòsit d´aquest importantíssim episodi de l´univers musical del Rock Català, el fotògraf i reporter igualadí Joan Solé i Oller (1963), ens ha participat, aquests dies d´una molt il·lustrativa i personalitzada exposició, a la seu d’Òmnium Anoia, presentant uns testimonials passatges de diferents escenificacions musicals; un treball molt professional i summament emotiu d’un fotògraf i enamorat de la música que bé mereix un reconeixement més en aquesta pàgina.
Aquí tenim un apassionat de la fotografia, des de sempre, tal vegada influït pel seu pare; que, de ben petit, ja disposa d’una primera càmera, amb rotlle de format 127, que prou va a empènyer-lo a créixer en l’esfera fotogràfica. Des del 1982, ens el trobem com a fotògraf professional, en diferents empreses; i, des del 2006, com a freelance.
Personalment, Solé apunta que el fet de treballar en llocs petits l’ha privat de qualsevol especialització, havent de fotografiar tot tipus d’imatge, des de les més habituals: celebracions familiars, foto d’estudi, moda, industrial o premsa, fins temes no gaire habituals, com l’univers forense, quirúrgic, aeri… Actualment cobreix, essencialment, reportatges per a institucions, entitats, empreses, fires, etc.
