“Els matins escric per guanyar-me les garrofes i a la tarda escric per guanyar-me la vida”

0
103

Entrevista a Mireia Rubio Molín, periodista, escriptora, cap d’informatius de Ràdio Nova.

Soc Mireia Rubio Molin, de vocació escriptora i de professió periodista. Nascuda a Igualada, però he viscut a Montbui i Vilanova. Estic divorciada, i tinc un fill, en Nèstor que ja ha començat a l’Institut. La pandèmia m’ha trasbalsat la vida. Al matí escric per guanyar-me les garrofes i a la tarda per guanyar-me la vida.

Què t’agrada més, la premsa escrita o la ràdio?
Les combino molt. Fem la notícia per la ràdio però també per la pàgina web i el butlletí. El mitjà ràdio m’agrada molt. Una entrevista per la ràdio té màgia perquè és en directe, espontània, sense editar.

Els que escrivim sovint ens trobem amb la síndrome del foli en blanc. Fent entrevistes en directe et trobes amb llargs silencis abans de respondre el convidat?
Em passa poc sovint, però quan passa és molt dur. Sobretot per als polítics entrevistats.

En una emissora pública pots fer periodisme en llibertat?
S’han passat moments complicats en altres mandats quan la situació municipal era més complicada, però des de fa temps podem exercir la professió amb total llibertat.

Qui pressiona més, el govern o l’oposició?
No tinc queixa de ningú. La majoria de govern es dedica a la gestió i l’oposició fa el que li toca i, si no hi ha un malentès, a la premsa ens deixen treballar tranquils. El paper del periodista és incomodar al poder. La nostra feina no és posar pals a les rodes, sinó anar al fons dels temes.

Vilanova del Camí és segurament el municipi de l’Anoia que té més varietat d’origen dels seus habitants, en canvi no es coneixen problemes de convivència.
Vilanova sempre ha estat una població integradora. Totes les entitats hi desenvolupen les seves activitats obertes a tothom. A Ràdio Nova donem veu a tothom qui ens la demana.

És molt difícil omplir un informatiu diari en una població de 12.000 habitants?
Gens. Hi ha tantes activitats de tota mena cada dia, que si falta alguna cosa és més temps, no pas més notícies. Vilanova té molta vida. També donem notícies de la comarca que és una altra font d’informació important.

Què et va portar a ser periodista?
Per altruisme. Vaig començar molt jove amb ganes de fer coses per a la comunitat. Em va semblar que a través del periodisme podria aprofitar la meva habilitat literària per denunciar les coses que fan anar malament a la societat. En realitat la meva vocació és, i ha estat sempre, la d’escriptora. Sempre he mirat de fer mitja jornada per tenir temps d’escriure.

Quantes hores al dia dediques a escriure literatura?
Ara, dues o tres hores diàries…. i tot el cap de setmana.

Dels tres llibres publicats, de quin estàs mes satisfeta?
La novel·la “El tiempo del negro” és la que m’ha donat més satisfaccions. Em va costar molt temps escriure-la, però recull l’essència de Mireia Rubio. “Lana de mamut” el darrer publicat, gairebé no ha tingut difusió a causa de la pandèmia.

Escrivint el quart?
El vaig començar abans de la pandèmia. Va d’un grup de gent que es queda confinada a la muntanya per una allau i, com si fos una vida paral·lela, ens varen confinar per la pandèmia. En aquests tres anys la meva vida ha patit un allau vital d’emocions molt fort a nivell personal, familiar i professional.

Escriure et serveix de teràpia?
Escriure és la meva teràpia, la meva recerca interna, el meu equilibri.

La professió castiga la vida familiar?
Totes les professions viscudes intensament fan que la vida de parella es ressenti. Escriure també perquè és un vici solitari que et pren temps que no sempre és entès per l’entorn.

Entrem en època preelectoral municipal. Vilanova tornarà a ser el laboratori que ha estat en cada elecció?
No ho sé, però intueixo que sí. A Vilanova hem vist tota mena de candidatures que han estat assaig per a altres comicis i hem vist divisions de partits. No sé què passarà aquesta vegada però no crec que sigui tan mogut com en altres convocatòries.

Què et defineix millor: d’esquerres, feminista, ecologista…
Sense cap dubte d’esquerres. Vinc d’un socialisme molt pur, que situaria entre el PSUC i el socialisme català. I soc radicalment feminista perquè, no es pot ser d’esquerres sense ser feminista.

Compartir