“Un atac terrorista se supera, la dissolució d’Espanya, no”. He destacat la frase en negreta per tal que no passi desapercebuda. S’ha de llegir més d’un cop per copsar el veritable abast d’aquesta afirmació que, a primera vista, pot semblar innocent, però, d’innocent, no en té res. Inclou la clàssica amenaça però, aquest cop, mig encoberta. Conté també el ja tradicional discurs de la por que la majoria de catalans tenim perfectament superat. I no cal dir que s’hi endevina igualment una manca de tacte, del tot reprovable, envers les persones que han patit en carn pròpia o en el seu entorn més proper algun episodi de violència terrorista.
Per a segons qui la defensa de “la sagrada unidad de la patria” permet qualsevol excés. Així, aquest disbarat dialèctic el va perpetrar, poc abans de la darrera Diada Nacional de Catalunya, el cap de la diplomàcia espanyola i encarregat, de facto, dels afers derivats del procés de desconnexió catalana, el ministre Margallo. Aquell dia devia sortir de casa sense agafar el maletí de les normes bàsiques de la diplomàcia, cosa que tampoc ens ha de sorprendre si tenim en compte les peculiaritats del personatge. Un es pot fàcilment imaginar que la diarrea mental del ministre pretenia menystenir i desacreditar el moviment independentista català. La realitat és, però, que, banalitzant el terrorisme, l’únic que n’ha sortit desacreditat ha estat Margallo.
Si m’encarreguessin construir una frase similar utilitzant les mateixes paraules, jo invertiria els termes, i el resultat obtingut seria més o menys aquest: “la dissolució d’Espanya se superarà, un atac terrorista, no”, sobretot quan hi ha morts pel mig. O és que algú es veuria capaç de consolar una víctima del terrorisme utilitzant com a argument la vomitada del ministre? Arribats a aquest punt, no puc evitar preguntar-me si els votants del partit d’aquest sinistre personatge hi tenen alguna cosa a dir. O potser les repetides sortides de to del ministre espanyol ja els estan bé?
El fet és que Margallo ens demostra massa sovint que quan toca el tema català té més vocació de tertulià d’una cadena mediàtica cridanera que de diplomàtic discret i assenyat. Per cert, a Margallo també se li escalfa la boca amb altres interlocutors. Així, amb pocs dies de diferència se les va tenir amb el ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo, que havia dit que “Espanya mai posarà la mà al Penyal”. L’espanyol li va respondre: “La mà, no, hi posaré la bandera, i ho faré molt abans del que Picardo creu”.
