Des de la rebotiga dels espais que els cedien els ajuntaments, la Mar, la Nati i un grupet més de dones van començar a atendre altres dones que es trobaven en situacions de violència a casa. Així va néixer Dones Amb Empenta, una de les associacions feministes amb més incidència al territori, que dissabte celebren els trenta anys. Amb la Nati i la Mar parlem de com va començar, què fan actualment, i com veuen el futur de l’associació.
Aquest dissabte 30 de maig celebreu al Museu de la Pell d’Igualada la festa del 30è aniversari de Dones amb Empenta. Què hi veurem en aquest acte?
Volem que sigui, sobretot, una celebració ben viva i oberta a tota la ciutadania, sense necessitat d’invitació. Hi haurà un concert de la cantant Lali Begood, tallers infantils i la clàssica coca amb xocolata. El plat fort del dia serà el pòdcast presentat per la igualadina Adriana Fuertes, i amb les veus de la comunicadora Laura Grau, el sociòleg Miquel Missé i l’activista contra la pressió estètica Marta Pontnou. També hi haurà estands sobre drets sexuals i reproductius, marxandatge, photocall, DJ i un pilar de dones dels Moixiganguers d’Igualada. Ells representen precisament la força i la pinya que ens fa anar cap endavant. És una crida festiva per divulgar la nostra existència social i política.
Viatgem enrere, concretament al 1996. Com va néixer l’associació en un context on tot estava per fer?
Va sorgir d’un grup de dones activistes de Montbui. Gairebé totes coincidíem treballant en una llar d’infants, i en aquelles estones de pati, de temps lliure o de migdiades de les criatures, compartíem una preocupació profunda per les violències masclistes. En aquell temps tot era invisible; no teníem lleis, ni recursos, i encara hi havia la Guàrdia Civil. Però totes coneixíem alguna dona que ho patia. La nostra intenció inicial era, senzillament, ajuntar-nos per escoltar a les dones que patien aquestes violències a casa i mirar d’ajudar-les.
Suposo que obrir-se camí en les institucions d’aquell moment devia ser difícil.
I tant. A l’Ajuntament de l’època no érem massa benvingudes. Semblava que si muntaves una associació de dones havies de fer teatre o sevillanes, i nosaltres resultàvem incòmodes. Ens costava que ens deixessin un espai digne. Al final, gràcies a la solidaritat de l’associació de fotògrafs de Montbui, ens vam col·locar a les antigues cases dels mestres. Allà, els dimarts a la tarda, obríem la porta i venien dones de tota la comarca —Calaf, Piera, Igualada— pel boca-orella. Va ser sorprenent i colpidor veure com sortien a la llum situacions de violència molt bèsties en un món sense cap mena de recurs professionalitzat.
Quan us n’adoneu que necessiteu donar més estructura al projecte?
Vam començar a incorporar més professionals cap a l’any 1999, en què vam constituir l’Equip d’Atenció a la Dona a nivell tècnic, amb una psicòloga i una advocada. Vam crear un recurs itinerant i comarcal. Anàvem a Calaf o a Piera demanant espais als ajuntaments, i de vegades ens oferien llocs precaris, taules amb tres dits de pols o habitacions al final de centres cívics on es feia ioga. Gràcies a la pressió de les entitats de dones locals vam aconseguir espais més dignes i preparats per fer les sessions. Vam estar molts anys treballant de franc, sense cobrar ni els folis ni la benzina. Però teníem clara una cosa, i encara ara és així: les dones ateses no han pagat mai, el finançament va anar arribant més tard a través de convenis públics i línies de subvenció.
Com va ser l’experiència de dissenyar els primers circuits de protecció?
Vam ser pioneres absolutament, ja que vam liderar el primer protocol que es va fer per a violències masclistes al territori, en una època en què encara no existia ni el pla de la Generalitat de Catalunya. Per a nosaltres era fonamental generar unes condicions clares d’actuació i coordinació amb la resta d’agents. Sempre hem tingut molt clara la importància de buscar la complicitat amb els altres; Dones amb Empenta no té per què assumir-ho tot en solitari. El nostre objectiu és impregnar aquells que es troben en els recursos públics, institucionals, polítics o en altres entitats, perquè tothom assumeixi la responsabilitat que li pertoca des del seu lloc de treball. Durant molts anys ens vam sentir molt soles en aquest camí, però afortunadament han anat sorgint nous col·lectius, iniciatives i serveis professionalitzats amb els quals podem sumar, fer pinya i construir de la mà.
Quina és la dimensió de Dones amb Empenta avui dia, en ple 2026?
El creixement ha estat exponencial. Actualment, som un equip de 50 professionals en plantilla: juristes, psicòlogues d’adults i d’infants, treballadores i educadores socials, i un equip administratiu i financer potent. Més enllà de l’Anoia, gestionem quatre Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE) públics de la Generalitat a Igualada, Sant Boi, Manresa i Vic. A banda d’aquesta gestió pública, mantenim els nostres projectes propis: inserció laboral, acompanyament a famílies, salut sexual i reproductiva perinatal, i una àrea de prevenció enorme que fa tallers als instituts.
Estem en un moment de contrastos a on les joves tenen més terminologia i recursos que mai, però a la vegada creixen els discursos d’odi i antifeminisme a les xarxes. Com s’encara aquest repte?
És la reacció clàssica a la pèrdua de privilegis d’un sistema patriarcal arrelat. Quan nosaltres vam començar teníem 24 anys, hi havia molta desconeixença per part de tothom, i els homes no es veien els seus privilegis tan “en perill”. Ara, a més tenim l’impacte de la tecnologia. A Instagram o YouTube es difonen discursos antifeministes, masclistes, homòfobs i de retrocés molt potents que calen en alguns joves. Per això a la nostra festa de 30 anys volem fugir de la confrontació des de l’odi; volem un discurs alegre i natural per demostrar que, amb la igualtat, hi guanyem totes i tots. Però hem d’estar més fermes que mai: els drets, si no es defensen, es perden.
Amb quina mirada encareu el futur de l’associació a llarg termini?
L’objectiu és continuar adaptant-nos al context social de cada moment i posar veu a allò que falti, tal com vam fer en néixer. Farem incidència política, col·laborarem en xarxa amb altres col·lectius i buscarem un relleu generacional. Ara bé, el nostre desig utòpic és que, tant de bo arribi un dia en què siguem cada vegada menys necessàries, perquè voldrà dir que haurem aconseguit transformar la societat de debò.
