Tunísia és aquell país, el més petit del nord d’Àfrica que, gràcies a unes distàncies interiors curtes i relativament còmodes, sobretot les d’est a oest, et convida a descobrir el magnífic i sorprenent contrast d’unes regions naturals que abasten des de la generosa habitabilitat de les terres del nord i de l’est fins a la sequedat més asfixiant dels destins saharians de Chott el Jerid, als límits d’Algèria.
A propòsit d’aquest antagonisme geogràfic, si bé a la zona septentrional del Tell endevines un paisatge plenament Mediterrani que es comparteix entre la frondositat dels boscos que envolten les muntanyes de Kroumirie i les fèrtils planures regades per nombrosos cursos d’aigua que s’obren a mar; demarcacions on s’hi troben els nuclis urbans de més població i amb més ocupació turística (Tunísia, Cartago, Sidi Bou Saïd, …).
Més enllà, inaugurant camins meridionals vas albirant la presència dels paisatges propis de terres cremades pel sol amb un domini de potents ocres només interromput per una topografia pròpiament estepària; un punt geogràfic que, prop dels límits costaners, a l’àrea del Sahel, mostra els seus turons generosament revestits de plantes autòctones. Per la seva banda, una vegetació grisa i raquítica et descobreix les tòrrides fronteres desèrtiques, antics punts de transició amb el Sàhara, que t’acosten a poblacions tan esculturals com: Tozeur, Nefta i Douz.
Tot i això, és cap al sud, a l’entorn de les muntanyes de Matmata, just on s’inaugura el camí envers la frontera de Líbia, amb les imponents siluetes que dibuixen, entre plans i turons, les dunes del desert de Grand Erg. Aquí és on venen a rebre’t els paratges més excepcionals de tot el país, aquelles posicions -històricament estratègiques- que són herència de dos perfils poblacionals: els berbers, els primitius nòmades que es van assentar al territori, i els àrabs, aquell domini posterior sempre a l’aguait de qualsevol ocupació. I és precisament aquest perfil territorial, aquest Sud del Sud que s’estén conformant una mena d’arc muntanyenc a les portes del desert, el que ha concedit la llarga pervivència d’unes fornides tribus capaces de resistir les més insòlites agressions de la Natura. Certament, un extens territori et convida a descobrir els excepcionals poblats de Ksours de Medenine, Chanini i Tatahouine; uns insòlits i sorprenents racons de món que bé mereixen la teva atenta visita perquè et transporten a passatges gairebé de novel·la.
Això és, en posicions estratègiques, hi ha un conjunt d’assentaments d’índole troglodita, a la manera de les construccions tipus cova o bé cel·la (m’razig, ghreib, sabria, etc.) que, en alguns casos encara perviuen comunitàriament; talment la més fefaent evidència de la supervivència de les antigues ètnies en resistir la implacable duresa dels seus destins i, sobretot, desafiant amb els seus hàbits i costums qualsevol dels signes de modernitat de les contrades septentrionals del país.
Si bé els habitacles dels diversos assentaments comunitaris podia variar en funció de l’orografia del terreny, resultant uns més de caire defensiu que d’altres; en mig d’una bona diversificació es tornen realment imperdibles: els Ksars de Touazine, Orouch i Ouled Brahim Soltane, o comunitats del pla. Es tracta de petites cèl·lules o habitacions (ghorfes), espais de vida i d’emmagatzematge, de no més de quatre metres quadrats, i de tres o quatre nivells d’alçària, amb accessos d’escales i obertures, edificades enginyosament conformant tot el conjunt unes sòlides fortificacions (ksour o graners col·lectius) gairebé impenetrables i totalment destinades a combatre l’aridesa, la duresa i la sequedat de l’entorn. Això és, salvant les irregularitats del terreny, aquest hàbitat humà era un recinte, generalment d’una única entrada amb una porta que accedeix, per un retallat passadís, a un gran pati interior, altrament l’espai de vida social i mercantil dels pobladors; i, per fora, el conjunt exhibeix la silueta pròpia d’una sòlida muralla de pedra i calç sense cap obertura. Tot plegat, aquestes insospitades formes arquitectòniques encara apunten a ser un espectacle de retentiva inesborrable que et proposa un imaginari de la quotidianitat dels seus habitants; val a dir, però, que cada cop són més les construccions convertides en allotjaments turístics.
