Salvador Enrich, Josep Busquets i Juan Susín són el president, secretari i vocal de la junta directiva de l’Anoia Rugby Club. Des del 2013, aquest club es dedica a promocionar la pràctica d’un esport que al nostre país encara és un gran desconegut per a moltes persones. Un esport on el respecte entre tots els actors que hi participen és el seu valor més preuat.
Com es va crear l’Anoia Rugby Club?
L’any 2012 va sorgir una iniciativa anomenada untouchables – els intocables -, per tal de promocionar el rugbi fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Es va crear un equip expressament per realitzar uns quants partits, però era un projecte amb data de caducitat.
Arran del projecte, algunes de les persones que hi van participar van acabar creant l’Anoia Rugby Club, l’any 2013. Es van interessar pel projecte els ajuntaments d’Igualada i d’Òdena. L’Ajuntament d’Igualada va fer la inversió per fer comprar els pals de rugbi (l’equivalent a les porteries), que s’instal·laven al primer camp en què es va jugar, a Les Comes.
El club ha anat evolucionant. En un inici, els fundadors eren jugadors i junta directiva al mateix temps. Nosaltres vam entrar en la tercera junta, fins que fa un parell d’anys vam passar a dirigir l’entitat.
Quants jugadors, jugadores i equips gestiona actualment el club?
Ara mateix tenim 50 fitxes. Tenim l’escoleta, que no competeix com a tal, sinó que fa trobades amb altres equips de rugbi per dedicar-se només a jugar i aprendre de l’experiència.
Després tenim categories de Sub-14, Sub-16, Sub-18 i Sènior. En aquestes categories ens ajuntem amb altres equips per poder competir. Un equip de rugbi el conformen 23 jugadors, i això vol dir que hauries de tenir-ne una trentena per si de cas. Això és complicat per als equips que ens trobem fora de Barcelona i l’àrea metropolitana. Això ha propiciat que ens coordinem entre diferents clubs per poder muntar equips complets que puguin disputar la lliga catalana de cada categoria.
Fins la categoria Sub-16, el sistema de competició del rugbi a Catalunya és mixt, jugant de forma conjunta noies i nois.
Quin seria el nombre ideal de jugadors i jugadores que us agradaria aconseguir de cara al futur?
Ens agradaria tenir un equip (complet) en cada categoria, però això és molt complicat. Per això ens estem enfocant molt en fer créixer l’Escoleta. Estem posant els nostres esforços en anar a les escoles, fer tallers de rugbi amb els alumnes interessats. És una garantia per tenir jugadors que vagin passant a les següents categories.
Potser us sonarà a clixé, però és molt coneguda l’expressió de què “el rugbi és un joc de bèsties jugat per cavallers”. Quins són els valors que aquest esport pot transmetre als nois i noies més joves?
El rugbi és un esport en què els valors són molt importants sempre. El principal és el respecte. Quan dos equips s’enfronten i estan disposats a matxacar-se a mastegots entre ells, això com a jugador o jugadora et genera un respecte cap al rival, cap als àrbitres i cap a les aficions. Això és una cosa curiosa, que a moltes famílies els sorprèn: veure que vas a un camp rival, i les aficions estan juntes, s’aplaudeixen entre elles i es respecten.
I sobretot, el rugbi és una escola de vida. En aquesta vida, pots tirar endavant, però segur que un dia o un altre hauràs de recular o parar. La metàfora del rugbi és que, per arribar a marcar, només pots jugar passant la pilota endarrere. I això t’ensenya que, en aquesta vida, és molt difícil guanyar un metre, però és molt fàcil perdre’n cinc. Això és una mica el que intentem inculcar entre els nois i noies que juguen a rugbi. Que adquireixin uns valors, que vegin que hi ha un respecte, que vegin com es fa un “tercer temps” després del partit amb l’equip rival en què es pot parlar amb els àrbitres i explicar les coses que han passat al camp, o que vegin que només el capità pot parlar amb els àrbitres.
Aquí no hi ha jugadors estrella, tu formes part de l’equip i tens un rol assignat que has de complir per tal que tot funcioni adequadament.
Si haguéssiu de convèncer a alguna persona, independentment de la seva edat, nivell o coneixement de l’esport, per jugar a l’Anoia Rugby Club, què li diríeu?
En primer lloc, aquí juga tothom. Tant és com siguis o el teu estat de forma. És un esport molt complet a nivell físic, intentem inculcar uns valors molt concrets i a més som un club relativament petit en què ens coneixem tots amb tots, i en què qualsevol cosa es pot parlar de tu a tu. I si a més t’agrada, voltes per tot Catalunya practicant esport, coneixent persones i fent amics arreu. Els nostres fills han fet amistat entre ells i amb persones de tot arreu que encara perduren.
Com a formadors (Josep Busquets i Juan Susín) ens agrada ensenyar als joves, des de bon començament, que som un equip; o juguem tots o no fem res, ningú és millor que cap altre.
Fixa’t que en aquest esport, els jugadors no porten el nom a la samarreta. Si portes un número, és per la posició que tens al camp. Aquí no hi ha grans estrelles, sinó grans equips.
Aquesta última pregunta és gairebé personal. Aquest és un esport de molt contacte. Què els diríeu a aquelles persones a qui els pugui fer por jugar a rugbi?
Tenim la sort de tenir moltes categories. En les categories formatives hi ha nens i nenes que es poden passar tot un partit sencer sense fer o rebre placatges. A més, el contacte està molt regulat, tot i que des de fora pugui semblar molt contundent. Per exemple, no pots empènyer, has d’abraçar al rival i caure amb ell a l’hora de placar. La nostra tasca aquí és la d’ensenyar als joves a com col·locar-se per no fer-se mal i a entrenar moltíssim. El rugbi s’aprèn jugant una vegada i una altra.
Sí que és cert que, quan les categories van pujant d’edat, hauràs de començar a treballar la força. Ara bé, el tema de la força tampoc té a veure amb la teva estatura ni amb la teva massa corporal. Hem vist nois d’1,65 m enviant a terra a jugadors molt més alts, perquè al final és una qüestió de tècnica. En el rugbi hi ha molta més tècnica que fortalesa.
D’altra banda, en els nois i noies de l’escoleta, la normativa marca que no es poden realitzar placatges, així que les famílies poden estar tranquil·les.
El rugbi és un esport dur, però no és violent. No aplacaré per fer mal, aturaré el jugador que té la pilota i després m’aixecaré, i això ho procurem ensenyar sempre.
