LLicenciada en disseny de moda i postgraduada en Vestuari de Teatre, Cine i TV, la Nídia és figurinista professional. Va néixer a Bogotà, Colòmbia, però la seva infantesa ha transcorregut a Igualada i a Sant Martí de Tous, on encara torna sempre que pot. Actualment, viu i treballa a Barcelona.
Un cop vas acabar els estudis de Disseny i Moda, què et va portar a graduar-te en Vestuari de Teatre, Cine i TV?
Ja de ben joveneta, des dels 13-14 anys, vaig formar part d’un grup de teatre amateur de Tous que es deia La Claca i allà vaig anar aprenent tot allò que passa darrere d’escena, a l’altra banda de l’escenari. Tots fèiem de tot: escenografia, llums, vestuari i també érem actors. Aquí va començar la meva passió pel teatre. Quan vaig començar els meus estudis de moda ja tenia la idea de fer alguna cosa de ficció, no dedicar-me essencialment al disseny de moda, i vaig anar orientant-me cap allà.
Com comença la teva aventura com a figurinista un cop acabats els estudis?
Al tercer curs de la carrera vaig començar a fer algun vestuari teatral per encàrrec d’alguna companyia igualadina, dels Pastorets de Tous i de la companyia deParranda de l’enyorat Joel Grau. Quan va ser l’hora de fer les pràctiques de la carrera, vaig buscar-me la vida per poder-les fer en algun lloc que no fos moda, i vaig anar a trucar a la porta d’una dissenyadora de vestuari que m’agradava, la Maria Araujo; ens vam entendre i em va agafar. Vaig estar un any treballant amb ella. Després també vaig fer d’ajudant d’algunes de les meves professores de la universitat, com la Míriam Comte i la Nina Pabloski. Durant uns anys vaig estar fent d’ajudant i, a poc a poc, vaig anar rebent algun encàrrec per fer-lo jo sola.
A part de Catalunya, també has treballat a l’estranger. Com ha estat l’experiència?
Sí, abans de ser mare, des del 2009 fins al 2015-16, vaig estar fent primer d’ajudant d’òpera de la Fura dels Baus, d’ajudant de vestuari de Lluc Castells i després de la Meta Bronski, que és una noia alemanya, amb qui vaig anar a Rússia a fer un Don Giovanni. També he treballat a Brussel·les, a Madrid, a Atenes, a Buenos Aires…
Vaig tornar a Europa on vaig fer el vestuari de quatre òperes i vaig tornar a Buenos Aires on vaig fer la Tetralogia de Wagner. Després em vaig quedar embarassada i la conciliació em va fer tornar a Catalunya.
En què consisteix la teva feina? Quin és el procés de creació del vestuari d’una obra de teatre?
El procés és llarg: en primer lloc, el director de l’obra es posa en contacte amb mi, em passa el guió, que em llegeixo diverses vegades. Prenc notes, faig acotacions sobre el tipus de roba que demana cada escena, n’extrec l’entorn, la climatologia, l’època en què transcorre la història, el caràcter de cada personatge… Després fem una pluja d’idees amb direcció: hi ha directors que ja tenen les idees molt clares de què volen i et donen les directrius.
La nostra és una feina molt acotada perquè hi intervé la corporalitat dels actors, el pressupost que tinc, la durabilitat de l’obra perquè jo puc crear molta màgia però després, aquelles peces s’han de poder rentar, s’han de poder transportar, s’han de poder planxar. Començo a dibuixar, a buscar teixits, colors… Quan el director ja em dona el vistiplau, fem una presentació a la companyia el primer dia dels assajos i ensenyem el vestuari als actors i a la resta de l’equip. Aleshores toca escoltar-los, notar les sensacions que tenen, què esperaven ells i què necessiten i també és el moment dels pactes. Un cop tot perfilat, arriba el moment de començar la confecció que es fa en tallers i de les proves de vestuari que es van fent durant els assajos. Normalment, uns 15 dies abans de l’estrena entrego el vestuari fet que ja s’utilitza als assajos i durant aquest temps es poden fer retocs i ajustos de darrera hora.
Un cop es fa l’assaig general la meva feina ja acaba i tot el vestuari que he fet passa a mans del sastre o sastressa de la producció que és qui es farà càrrec del seu manteniment durant tota l’obra.
És complicat treballar amb els actors?
A mi m’agraden molt els actors, són un grup de gent a qui se’ls titlla de superficials moltes vegades, però és gent que està posant el cos en una emoció, transporta unes emocions que no són seves. De la Maria Araujo, justament vaig aprendre a escoltar-los molt, a entendre’ls, a mirar-los… i si tens algú que t’escolta i t’acompanya, la relació és bona.
Has treballat en cinema i televisió?
Molt poquet. Vaig treballar a la televisió i em vaig avorrir molt. Tant la tele com el cinema és una manera de treballar molt diferent, el vestuari és molt més efímer, a vegades s’ha de retornar al lloc de lloguer o a la botiga. A part, que el temps de treball és frenètic, tot s’ha de decidir al moment, en canvi, al teatre la feina és més de xup-xup, de treball en equip.
De quines obres tens més bons records?
Mira, n’hi ha una de molt especial: Un matrimoni de Boston, que va ser la primera com a ajudant de la Maria Araujo i que fa dos anys, quan es va tornar a estrenar, vaig fer-ne el vestuari jo. També destaco la Tetralogia de Wagner, una obra que durava 10 hores. Altres obres de les quals m’ha agradat molt fer el vestuari han sigut Les amistats perilloses o bé Jo canto i la muntanya balla, amb la qual vaig guanyar un Premi Butaca.
També treballes amb companyies anoienques.
Sí, treballo amb Teatre Nu, amb els Farrés Brothers, amb el Joan Arqué, amb el Teatre de l’Aurora i ara, amb la recent creada L’Embrió, estrenarem obra al TNC aquesta tardor. M’agrada molt no desconnectar del tot dels meus orígens i poder treballar amb gent que estimo de la meva ciutat, sempre és molt fàcil.
El passat mes d’abril es va estrenar ‘Batecs’, una obra que parla del dol gestacional que has escrit juntament amb l’Alba Florejachs, la Lara Díaz i l’Arian Ruglio.
Aquesta proposta va néixer d’una experiència personal de mort gestacional la qual em va portar a conèixer altres persones que també hi han passat. Les moltes històries explicades vaig pensar que no es podien perdre i vaig decidir escriure-les, primer com a llibre testimonial i després, engrescada pel mateix Teatre Nacional, convertides en un text teatral. Aleshores s’hi van incorporar l’Alba Florejachs i la Lara Díaz, a més de l’Arian Ruglio i vam anar teixint l’obra teatral que es va estrenar el passat abril al TNC i el gener es podrà veure a Igualada, al Teatre l’Ateneu.
