El 4 de maig del 2019, l’Anna Noguera aconseguia fer podi en el Campionat del Món de Triatló de Llarga Distància, en la prova disputada a Pontevedara. No era un resultat aïllat, ja que en els dos anys anteriors la triatleta anoienca havia aconseguit una quarta posició al Campionat d’Europa de Mitja Distància i s’havia convertit amb l’absoluta dominadora de la modalitat a nivell estatal. Amb 26 anys, la carrera d’aquesta igualadina començava a enlairar-se i aconseguia convertir-se en professional després d’estar uns anys amb el dubte de si tot l’esforç i sacrifici que comportava viure com una professional, sense cobrar com si ho fos, valia la pena. Amb el tercer lloc de Pontevedra, en què ara explica que “entrenava com una boja per no quedar última” i va acabar sent medalla de bronze, confirmava el seu altíssim nivell.
Pandèmia i lesió
Però amb l’arribada del 2020 i l’explosió de la pandèmia de la covid-19, les coses es van començar a tòrcer. Als nervis i angoixes de tothom provocats pel confinament i la incertesa de com serien les setmanes tancats a casa, l’Anna hi va sumar unes molèsties al maluc que va notar per primer cop a l’hora de començar a córrer a la cinta. I tot això, estant a Xilxes (Castelló), on es trobava entrenant en el moment que es va confirmar el confinament domiciliari.
Aquí comença un periple per especialistes per trobar d’on venien aquestes molèsties. Però la situació sanitària del país encara dificultava més trobar el problema. “Els mesos anaven passant, m’anava fent proves, veient fisioterapeutes diferents, etc”, explica l’Anna. I tot això, costejant-s’ho de la seva butxaca, ja que la fitxa de federada no li cobria el tractament perquè no es tractava d’un accident sinó d’una lesió per desgast o congènita. Tampoc va rebre l’ajuda dels serveis mèdics de la federació espanyola i cap mútua l’acceptava per fer-se assegurança mèdica, al tractar-se d’una esportista d’alt nivell.
Finalment, va anar a parar a l’Hospital Quirón, a un dels millors especialistes de maluc de l’Estat. Allí li van detectar una lesió del làbrum, que és un teixit que es troba a un extrem de la cavitat del maluc. La visitaven el 15 de desembre i el 21 ja l’estaven operant del costat esquerre, en una operació que li va costar 12.000 euros, sense comptar les proves prèvies i la rehabilitació posterior.
Satisfacció per l’operació, però nou contratemps
Les primeres setmanes després de l’operació semblava que tot seguia el camí traçat. De fet, les previsions eren de tornar a entrenar al cap de tres mesos. Però amb el pas dels dies, l’Anna va notar la mateixa sensació que havia tingut al maluc esquerra, però ara al costat dret. “Primer vaig pensar que era psicològic, però tenia molt de dolor, pràcticament no podia caminar”. Així que li van realitzar proves al maluc dret i els pitjors pronòstics es complien. Tenia la mateixa lesió. D’aquesta segona, més complicada que la primera perquè el maluc està més danyat, es preveu un termini de recuperació de mig any. L’Anna tenia previst operar-se a principis de juny, però la intervenció es podria retardar unes setmanes.
Les possibles causes de la lesió
Amb l’arribada del confinament, l’Anna, com la resta d’atletes professionals, va haver de canviar les seves rutines d’entrenament, a més de reduir les hores d’exercici. “Els metges m’expliquen que el meu cos ja es devia haver adaptat a la manera com entrenava abans de la pandèmia, perquè aquesta lesió ja la tenia anteriorment, però que amb el canvi de mètode d’entrenament devia perdre totes aquestes adaptacions i van començar a aparèixer els dolors”. Tots aquests problemes, però, no són conseqüència de ser una esportista d’elit, sinó que de naixement ja tenia el maluc diferent. En concret, l’Anna té una displàsia, això vol dir que el cap del fèmur no queda suficientment cobert i això va generant un desgast que acaba amb el trencament del làbrum i amb el temps es pot arribar a l’artrosi. Una lesió que a la majoria de persones els apareix entre els 20 i 30 anys.
Explicació pública i micromecenatge
El passat 6 de maig, l’Anna explicava a través de les seves xarxes socials la seva lesió en un missatge que començava així, “ja sé que esteu acostumats a llegir a les xarxes socials sobre les increïbles victòries, entrenaments espectaculars i èxits estratosfèrics dels esportistes professionals. Però els mals moments i les lesions també formen part de les nostres vides, també són reals i també els hem de superar i tirar endavant”. Ho explicava en públic després de molts mesos en què només ho coneixia el seu cercle de confiança. “No m’agrada fer pena a la gent”, argumenta. Però les mostres d’ànim que ha rebut tant del món de la triatló com d’altres coneguts, explica que l’han ajudat molt a recuperar l’energia aquests dies. També té el suport del seu equip i patrocinadors.
En aquesta mateix publicació a les xarxes, l’Anna anunciava que havia engegat una campanya de micromecentatge per finançar la segona operació, la del maluc dret, i la posterior rehabilitació. Aquest dijous ja havia aconseguit més de 6.400€ dels 28.000 que preveu que costi tot el tractament. “Soc conscient que tothom necessita els diners i més en moments com ara, per això estic tan agraïda a la gent que ja m’ha ajudat. Tots els diners que obtingui del crowdfunding m’aniran molt bé i per la resta ja m’han dit amics i familiars que també m’ajudaran”.
Si vols col·laborar en el micromecenatge, clica aquí.
Ganes de poder tornar a competir
Les lesions poden acabar amb la carrera d’un esportista, n’hi ha molts casos al llarg de la història. Però ara mateix, l’Anna Noguera està esperançada, “els metges m’han dit que ells lluitaran perquè jo pugui tornar al 100% a la meva carrera esportiva. Tinc molta confiança en aquest equip de professionals”. Com a Pla B també ha engegat la via de la seguretat social, però és conscient que aquest pot ser un camí més llarg.
Al mateix temps que vol solucionar aquests problemes físics i tornar a competir, però, l’Anna també s’està preparant per si hagués de començar la seva carrera laboral com a mestra de primària. “El meu desig més gran és poder tornar a ser professional de les triatlons, però si no, intentaré trobar la meva felicitat d’una altra manera”.
